Diumenge 28è. de durant l'any A.

 

EVANGELI. (Mateu 22:1-14).

(En blau allò que correspon a la versió llarga).

 

En aquell temps,

Jesús proposà aquesta altra paràbola

als grans sacerdots i als notables del poble.

“Passa amb el Regne del cel

com amb un rei que celebrava el casament del seu fill,

envià els seus homes a avisar els convidats,

però no hi volien anar.

Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats:

Ja tinc preparat el banquet,

he fet matar els vedells i l’aviram.

Tot és apunt: veniu a la festa.

Però ells no en feren cas:

l’un se n’anà al seu camp,

l’altre als seus negocis,

i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren.

El rei, en veure això, s’indignà,

i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins

i incendiar-los la ciutat.

Mentrestant, digué als seus homes:

El banquet de casament és a punt,

però els convidats no se’l mereixien.

Per tant, aneu a les sortides dels camins

i convideu a la festa tothom que trobeu.

Ells hi anaren,

i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents.

I la sala del banquet s’omplí de convidats.

 

Quan el rei entrà a veure els convidats,

s’adonà que un home dels que eren allí

no duia el vestit de festa, i li digué:

Company,

¿com és que has entrat sense vestit de festa?

Ell va callar.

Llavors el rei digué als qui servien:

Lligueu-lo de mans i peus i traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Els cridats són molts,

però no tants els elegits”.

 

 

“...com és que has entrat sense vestit de festa?”.

 

L’Estat del benestar. 

1. La sala de festes i el banquet per a tothom, de l’evangeli d’avui, ens poden suggerir allò que, en el llenguatge actual, en diem l’Estat del Benestar. Tothom hi és convidat. I també: tothom hi té dret. 

2. Però la paràbola té dues parts, totes dues sorprenents. Els primers invitats no hi volen anar perquè... tenien altres ocupacions. Els segons invitats −“convideu tothom... bons i dolents”−, omplen la sala, però s’ha de portar “vestit de festa”, i algú no el porta.

 

3. Aplicant això a l’Estat del Benestar, podríem també dir: és per a tothom, però cal portar vestit de festa.

És realment digne d’admiració que hàgim estat capaços de crear una societat en què l’ensenyament sigui gratuït, i ho sigui també l’atenció mèdica i els hospitals públics; que, si perdem la feina, puguem cobrar l’atur; que puguem viure dignament treballant 40 hores de les 168 que té la setmana, i amb un mes de vacances.
I sobretot és admirable tenir una pensió de jubilació que permeti una vellesa despreocupada.
I obrir l’aixeta, i que surti aigua, o que premem un botó i s’encenguin els llums...
L’Estat del benestar és senzillament una meravellosa meravella.

 

4. Però cal el vestit de festa. El “vestit de festa” vol dir “pensar en els altres”, i pensar‒hi amb generositat.
L’Estat del Benestar només és possible si neix d’una majoria generosa. Generositat no només a l’hora de pagar el cost del benestar sinó també a l’hora de beneficiar‒se’n, evitant els abusos. És cert que, un cop instaurat, l’Estat del benestar esdevé un dret per a tothom, però continua essent fruit d’una generositat consensuada. Si es perd la generositat, el dret és inútil i s’esgota el benestar.

I aquest és el seu punt més delicat, que pot convertir‒se en un problema insoluble. Un problema que el va corcant per dintre, com els tèrmits amb les bigues de fusta, fins a provocar el seu col·lapse. 

5. L’Estat del benestar és per a tothom, però no arriba igualment a tothom. D’una manera o altra, va apareixent una línia de separació entre els qui en gaudeixen més i els qui no en gaudeixen tant. A causa d’aquesta línia, cada vegada més persones pensen que a ells no els arriba suficient benestar.

Tots tenim dret a la sanitat pública, però si vaig a Urgències a les dues de la matinada, i em trobo que no obren fins a les vuit, sento el meu dret no respectat.
Hi ha un servei d’escombraries, però si el camió fa fressa davant de casa a les quatre de la matinada, no respecta el meu dret al descans.
Hi ha escola gratuïta, però si no puc portar el fill a l’escola concreta que jo vull, sento conculcat el meu dret.
Existeix el dret de vaga, però si em toca de fer serveis mínims, no és respectat el meu dret...

 

6. Són tants els drets que ens corresponen en un Estat del benestar, que molts, per un motiu o altre, es situen a l’altre costat de la línia divisòria considerant que, en comparació amb als altres, no reben prou “dosi” de benestar. I això es converteix fàcilment en una “bona excusa” per descuidar la generositat... fins que l’Estat del benestar es col·lapsa.

 

7. Donada la manera de ser dels Humans, l’Estat del benestar també genera malestar. Com diu un company meu que ha marxat a un altre país: “No m’agraden els Estats del benestar, perquè és on hi ha més gent que es queixa”.
Tindrà raó?