Festa del Corpus. Any B,

RELECTURES.

Festa del CORPUS. Any B.

 

La Vanessa no vol anar més a la catequesi de 1ª Comunió. Hi anava contenta; però, de cop i volta, diu que no hi vol tornar.

 

‒ I doncs, què t’ha passat? –li pregunten els pares.

‒No vull fer la Comunió.

La seva mare va entendre de seguida que la seva filla no estava per donar explicacions...

N’ha parlat amb la catequista. També ella es mostra molt sorpresa.

‒Però, si venia molt contenta! Ja miraré d’assabentar-me’n.

= = = = = =

 

Avui la Vanessa no ha anat a escola perquè havia d’anar al metge a Girona.
La mare, la hi ha acompanyada amb el cotxe. De tornada, s’ha adonat que la seva filla tenia les defenses abaixades... i ho aprofita.
Sense deixar de mirar la carretera, i com qui no vol la cosa, diu:

‒Així... això de la comunió, ho deixem per aquest any?

‒Sí. Ja us ho vaig dir ‒respon ella també sense mirar la seva mare.

‒Mira: això és cosa teva i només ho pots decidir tu...
Però, saps: amb el teu pare ens agradaria saber per què, de cop i volta, has pres aquesta decisió.

‒Em fa fàstic. No la faré mai la comunió...

 

La mare va sentir com una fiblada inesperada.
Intentant dissimular, ha mirat brevíssimament la seva filla, i ha repetit:

‒Fàstic? No t’entenc...

‒La senyoreta de catequesi va dir que la comunió és menjar el cos del nen Jesús...
No sé com podeu fer això, la gent gran...

 

La mare es va calmar, però va comprendre que havia de respondre amb molt de tacte. Per a la seva filla, allò no era cap “tonteria”.

 

‒Vols dir que no ho has entès malament?
La comunió no és això.

‒La senyoreta ho va dir ben clar, i ho va repetir moltes vegades...

‒D’acord, d’acord. La senyoreta ho va dir...
Però segurament ella es pensava que ho entendríeu bé. Perquè la comunió no és això.
 

 

‒Si no és això, per què no m’ho expliques tu?...

‒Home! Jo no sóc catequista... Però, si vols, en parlem.

‒T’escolto.

 

La mare es va mirar la nena amb gran tendresa i amb cara de complicitat. Després va dir:

‒Mira: perquè no em passi com a la senyoreta, deixa-m’ho pensar una mica...
 
I després afegí:

‒ Saps què? T’ho explicaré a l’hora de dinar, amb el teu pare.
 
‒Tan complicat, és?

‒Gens ni mica. Però, com que a la comunió es fa “menjant”, la millor manera de parlar‒ne serà quan estiguem a taula.

= = = = = =

 

Quan va arribar el pare, la mare el va posar en antecedents. A ell li va semblar molt encertada la decisió de la seva dona, i ràpidament van dissenyar l’estratègia.

Asseguts a taula, de seguida la Vanessa va reclamar “l’explicació promesa”.
 
Sobre la taula hi havia unes llesques de pa, com sempre. Va començar el pare, preguntant a la Vanessa:

‒T’agrada aquest pa?

‒Sempre en mengem. És clar que m’agrada. Ja ho saps.

‒Però nosaltres no el fem aquest pa; l’hem de comprar. I això costa diners...

La Vanessa va mirar la mare com dient-li: “I ara, què li passa al pare?” 

 

El pare va continuar:
‒ Saps una cosa? Quan jo era petit, quan queia un tros de pa a terra, el collíem, el bufàvem una mica per si s’havia embrutat, i li fèiem un petó.

‒Un petó! Per què?, digué la Vanessa.

 

‒La meva mare, la teva àvia, deia que allò eren les “suors de l’avi”...
Saps què volia dir amb això?

‒Suposo que l’avi havia de treballar molt per poder comprar el pa i les coses de menjar.

 

‒Exactament! Quina filla més intel·ligent que tenim! ‒va proclamar, mirant la seva dona‒.

‒Mira Vanessa: Aquest pa, i totes les coses que comprem per menjar i viure, són “les suors” de la teva mare i meves.
Et fan fàstic?...

= = = = = = =

 

La Vanessa va fer un moment de silenci.
Acabava descobrir moltes coses a la vegada...
Després, mirant la seva mare, va dir:

‒La comunió, és també així?

 

‒S’hi assembla molt  –va respondre la mare.

‒Però la senyoreta va dir que el pa de la comunió és el cos de Jesús...

‒El “cos” representa la “vida”.  La vida de les persones (també la de Jesús) es va “gastant” per convertir‒se en aliment.

 

‒Així, a dintre del pa de la comunió, no hi ha la “carn” ni els “ossos” de Jesús?...

‒És clar que no!
El pa de la comunió, igual que aquest, quan està posat sobre la taula, representa l’esforç de tanta i tanta gent que viu per als altres.

= = = = = = = =

Aquí va intervenir el pare,
i dirigint‒se a la seva filla amb un to seriós i solemne, li va dir:

‒Vanessa: Ens vas dir que no volies fer la comunió...
Ara sóc jo  ‒som nosaltres‒ que et diem: no facis la comunió, si no és que vulguis, tu també, ajudar a que tots els homes siguem com una gran família.

 

La Vanessa va fer cara de sorpresa, però de seguida va respondre:

‒És clar que ho vull! Jo vull ser com vosaltres.

 

 

Diumenge 6è. (i 7è) de durant l'any B.

 

 

6è. diumenge de durant. Any B.

 

RELECTURES.

 

 

Jesús i els Malalts (2/3)

 

(Continua el diàleg de diumenge passat)

Víctor     
O sigui: segons tu, Jesús tenia un poder de convicció tan gran que feia creure a la gent que estava curada sense estar-ho realment.

 

Marta      
Si ho entens així, és que no m’he explicat bé.
És evident que la fe és una qüestió mental; però això no vol dir que sigui només mental. És també real.

Hi ha un punt que sempre m’ha fet pensar: quan Jesús es presenta ressuscitat als deixebles, el primer que fa és ensenyar-los les ferides de la crucifixió. És a dir: el Ressuscitat manté les ferides que li havien provocat la mort. Què es vol dir amb això? (Joan 20,20).
Penso que Jesús no cura sinó que salva. O millor: el seu missatge desperta en nosaltres una fe que salva. La teva fe t’ha salvat. Per què no diu: la teva fe t’ha curat?

 

Víctor     
Per a un malalt, ser salvat deu ser el mateix que curar-se, que és el que realment necessita...

 

Marta      
... Acabes de dir la paraula que buscava: “necessita”.
Saps?: ja fa temps que vaig descobrint que Jesús no es dedicava a satisfer les necessitats sinó a superar-les. En realitat no curava sinó que salvava. I només pot salvar-nos si no ens arrapem a les nostres necessitats, com, per exemple, la “necessitat” d’estar malalts.

 

Víctor     
Nena!: si no t’expliques millor...

 

Marta      
Sí, home, sí! Cada cop ho veig més clar!
No és una qüestió de poder sinó de sintonia. Jesús no té un poder especial per curar, sinó que provoca sintonia amb la Vida. I quan ens sentim en sintonia amb la Vida, en certa manera els mals deixen de ser mals. Curació és treure un mal que afecta una part de la persona; en canvi la salvació és de la totalitat de l’ésser.

 

Víctor     
També les malalties afecten la tota la persona. Si tens una pulmonia, tot tu estàs malalt. I no serviria de res que algú et “salvés”, si no et cura d’aquella pulmonia.

 

Marta      
...Jesús es presenta amb les ferides...
Això ha de tenir un significat molt profund...
 
Saps una cosa? Sempre m’han sorprès aquelles persones (i són moltes) que, després d’un greu accident o d’haver perdut un fill o d’una desgràcia important, tenen més fe que abans. ¿Per què? ¿Per què, sovint, quan algú s’està morint, manifesta més fe que els qui l’acompanyen?

 

Víctor     
Perquè no sap afrontar la mort, i necessita arrapar-se a la seva fe, encara que sigui una il·lusió.

 

Marta      
Això no és pas el que jo he vist. Quan va morir la teva mare, l’única persona que estava tranquil·la i serena era ella; l’única que no “necessitava” res!

 

Víctor     
Tots pregàveu perquè es curés, però no es va curar...

 

Marta      
Tots, menys ella (i, potser tu).
Te’n recordes? Ella només demanava una cosa: “Que, després d’ella, els germans us avinguéssiu”.

 

Víctor     
La meva mare era una santa.

 

Marta      
És una altra manera de dir salvada...

 

Víctor     
Però no es va curar...

 

Marta      
És el que estic descobrint. Curar i salvar són dos nivells diferents.
A vegades busquem la curació sense voler la salvació. Quina equivocació! Curar és el que intenten els metges. Salvar-se és entrar en sintonia amb la Vida.

 

Víctor     
Però, repeteixo: de què serveix aquesta vostra “salvació” si no hi ha curació?!

 

Marta      
I... de què serveix només la curació si no hi ha salvació?

Nota.

Aquest Relectures va ser escrit l’any 2012, en què hi havia 7 diumenges entre Nadal i Quaresma. Com que aquest any 2024 només n'hi ha 6, afegeixo aquí el RELECTURES del “Diumenge 7è”.

 

(7è. diumenge de durant. Any B).

 

RELECTURES.

 

Jesús i els Malalts ( 3/3).
(Continua el diàleg del diumenge 6è).

 

Marta      
Te’n recordes d’aquell evangeli del Paralític que, per presentar-lo a Jesús, van desmuntar el sostre de la casa...?

 

Víctor     
I tant que me’n recordo!
És la bestiesa més absurda i extravagant que he sentit mai.

 

Marta      
Tens raó. Tot és extravagant en aquell relat. I ho és també el final: “Carrega’t la llitera i ves-te’n a casa”.
Per a què la volia aquella llitera si ja estava curat?! I no obstant el relat insisteix: “Ell es carregà la llitera i se n’anà”.
Jesús no li treu la llitera. En realitat, no el cura, sinó que el salva. No és el mateix estar estirat i invàlid sobre una llitera que “carregar-se-la” i anar-se’n a casa.
Jesús ressuscitat manté les ferides mortals; el paralític manté la llitera; la teva mare no va curar-se... No hi ha “miracles”; però hi ha salvació.

 

Víctor     
Insisteixo: de què serveix aquesta vostra estranya “salvació” si no hi ha curació?

 

Marta      
De res. La salvació no serveix absolutament de res. És el terme. És la plenitud. La plena sintonia amb la Vida. És vàlida per si mateixa!
A Jesús no li fan cap nosa les ferides, encara que a nosaltres ens ajuden a entendre la resurrecció.
Al paralític no li fa cap nosa la llitera, encara que a nosaltres ens ajuda a entendre la salvació.

 

Víctor     
I a mi, qui em torna la mare?

 

Marta      
No és ella qui ha de tornar; ets tu que pots anar cap a ella. La Vida no va enrere. “Baixa de la creu, i creurem en tu”, li deien els fariseus a Jesús. No havien entès res de res.
En canvi, un dels condemnats digué: “Recordeu-vos de mi quan estigueu al vostre Regne”. I va sentir la resposta:  “Avui estaràs amb mi al paradís”.
Que en som de cecs! Ens quedem buscant una simple curació quan allò que se’ns ofereix és la salvació.

 

Víctor     
Suposo que entendràs que un agnòstic com jo no pot pas acceptar això que dius...

 

Marta      
No cal, amor meu. El teu agnosticisme m’encanta −va respondre la Marta, tot fent-li un petó−. No ha pas “contaminat” la nostra relació...

 

En Víctor, acostumat a dir sempre l’última paraula, va replicar com qui no vol la cosa: “Ah, les dones! Tot ho arregleu amb un petó!”. Però, en el seu secret, ara admirava una mica més la seva Marta, i començava a entendre que, si ell s’havia posat l’etiqueta de “agnòstic”, el mínim que hauria de fer era ser-ho “amb maduresa”, com madura era la fe de la seva dona.

 

 

 

 

Diumenge 5è. de durant l'any.B

 

5è. diumenge de durant l’any. Any B.

 

RELECTURES.

 

Jesús i els Malalts (1/3).

 

En Víctor i la Marta parlen sovint sobre temes de Religió perquè ell, que es confessa agnòstic, no acaba d’entendre la fe de la seva dona. Havia estat educat en un ambient religiós; però va arribar un moment en què les coses “no li quadraven”, i ho ha deixat tot.
També cal dir que a en Víctor li agrada punxar. En realitat, busca una “victòria” que li permeti estar més segur de les pròpies conviccions, encara ben poc madurades.
Avui en Víctor porta preparada una pregunta que considera amablement "punxant".
Aquesta ha estat, més o menys, la conversa amb la seva Marta:

Víctor     
Si Jesús era tan bona persona i podia curar, per què no es dedicava a anar per les cases on hi havia molts malalts?

Marta      
No ho sé... Potser sabia que molts malalts no es volen curar... T’imagines que vols estar malalt, i vingui algú i et curi?...

Víctor     
No crec que hi hagi cap malalt que no es vulgui guarir!

Marta      
Te’n recordes de la teves filles quan eren nenes? A la petita li agradava anar a l’escola, i no va estar mai malalta durant el curs. En canvi la gran, quantes vegades estava malalta precisament a les vuit del matí?!

Víctor     
Vols dir que ens enganyava?

Marta      
No! “Necessitava” estar malalta, i ho estava de debò. Era una reacció de la seva mateixa naturalesa. ¿Va estar mai malalta en temps de vacances?

Víctor     
Em sembla una mica cínic això que dius. Insinues que els malalts ho són per gust?
A més: no has respost la pregunta que t’he fet. Per què Jesús curava els malalts que anaven a trobar-lo i, en canvi, no feia res per als que no es podien moure de casa?

Marta      
No ho sé... No sóc Jesús... Però em sorprèn que tu, que dius que no creus en res, ara creguis que Jesús curava malalts només per poder-lo acusar de que no els curava tots...
Hi ha una cosa que m’intriga: sovint, quan els Evangelis expliquen una curació concreta, Jesús acaba dient al malalt: la teva fe t’ha salvat. Jesús no era un curandero sinó que provocava una resposta de fe. Potser “fe” vulgui dir això: sortir. Sortir de casa, sortir de la pròpia mentalitat, sortir de les pròpies creences... En el fons, sortir d’un mateix.

Víctor     
“Sortir d’un mateix”. I, on estàs quan surts de tu mateix?... Això és només una frase bonica que s’ha posat de moda.

Marta      
Quan surts de tu mateix pots trobar els altres; els altres reals; no com els imaginem, sinó tal com són.

Víctor     
Els altres sovint fan més nosa que servei...

Marta      
Potser sí. Però els altres són l’únic “espai” on podem ser reals. Ells són la “pantalla” de la nostra vida. És com en els ordinadors: només la pantalla fa reals els seus continguts. Ningú no pot sortir de si mateix tot sol. Només la realitat dels altres, respectada i assumida, crea “l’espai” al qual pot sortir el nostre jo.

Víctor     
Quan jo estic malalt, el que vull és que em deixin sol.

Marta      
Sol, però amb algú que et cuidi i que estigui per tu... Recordo quan jo era petita: A casa tots podíem estar malats; tots, menys la mare. Ella deia: “No tinc temps d’estar malalta”.
Ella només podia “trobar-se malament”. Aleshores descansava una estona, però mai no estava malalta, perquè s’havia de cuidar de nosaltres...

Víctor     
Trobar-se malament és el mateix que estar malalt...

Marta      
Per ella, no.
Per ella eren dues coses molt diferents. Estar malalt volia dir entrar en una situació de passivitat. ¿Recordes quan estava malalta, la gran? Ho deia clarament: ”M’encanta estar malalta perquè em cuideu i esteu per mi”. En canvi, trobar-se malament només permet ser menys actiu. És una qüestió sobretot mental.

Víctor     
Una qüestió mental?

Marta      
Sí. Estar malalt és com tenir permís per evadir-se de la vida durant un temps. A vegades la vida es torna feixuga, estressant, difícil, i ens cansa. Aleshores estar malat és com un mecanisme de defensa, activat per la mateixa naturalesa, que ens permet descansar.

Víctor     
I la religió, què hi pinta en tot això?

Marta      
No, no; no hi pinta res. Jesús no era psicòleg ni psiquiatra. Però el seu missatge porta a estimar la vida.
Aleshores, la vida no et cansa, perquè no l’has pas de suportar sinó donar. Ja no necessites descansar d'una vida que busques viure-la, sentir-la, donar-la, gustar-la...
Només amb això ja ens alliberem de molts mals; i els que queden són viscuts diferentment: se superen no pas traient-los sinó assumint-los com a part inherent de la mateixa vida.

Víctor     
Si estar malalt és una qüestió mental, les curacions de Jesús també deurien ser només una qüestió mental...

Marta      
Em sembla un punt molt important, aquest que dius. M’agradaria parlar-ne amb més calma. (→ Diumenge vinent).