El Ram. Any B.

RELECTURES.

Vacances? (1/3).

Ja coneixem en Víctor i la Marta. Ella, creient i col·laboradora de la parròquia; ell, agnòstic per decisió pròpia. Avui s’han discutit d’una manera poc habitual en ells a rel de les vacances de Setmana Santa: ell vol sortir de viatge; ella no vol deixar penjada la parròquia.

Marta      
Però, què et costa deixar per a més tard aquest ditxós viatge?! Aquests dies, a la parròquia hi queden només quatre gats. Ser-hi, és una manera de col·laborar. A més: anar de viatge uns dies com aquests... no ho havíem fet mai!

Víctor     
Doncs, precisament perquè no ho havíem fet mai. Sempre he cedit jo! Per què no pots cedir tu, aquesta vegada! Sembla que estiguis més casada amb la parròquia que amb mi!

Marta      
Això és fer-me xantatge. No tens cap dret a parlar així.

Víctor     
Jo parlo com vull! Vols que t’ho digui clarament el que passa? Doncs, escolta’m bé!: No aguanto això que en dieu setmana santa. Tot és comèdia! De petit vaig ser escolà. Sí: era divertit: jugàvem a estar tristos i a estar contents. Ara tocava cantar; ara tocava plorar; ara tocar campanes d’alegria; ara matraques per matar jueus. Tota la setmana era una comèdia! Jesús, ara és el rei del món, i després un condemnat mort; ara fa un sopar d’amics, i després és abandonat per tots; ara l’enterren, i després ressuscita. Per què tanta tristesa si creieu que ressuscitarà! Tot és comèdia: ara toca riure; ara toca plorar.
L’autèntica setmana santa no està ni a les esglésies ni a les processons. Està al carrer, amb la gent que pateix. Hi ha molta gent que pateix, maltractada, crucificada, abandonada, anul·lada... Les presons del país estan plenes! Em repugnen aquests santcristos d’exhibició! Les doloroses de fusta maquillada, i gent plorant darrere seu. Que mirin el món real, i trobaran els crucificats de debò! Però a aquests, ningú no els veu; ningú no els plora...

La Marta es mirava fixament el seu marit excitat. El contemplava mentre ell anava buidant la seva bilis amarga, acumulada durant molt de temps. I va entendre que no havia d’interrompre’l, perquè la seva catarsi fos completa. Progressivament anava creixent en ella una immensa tendresa envers aquell home que ara mostrava tota la seva rebel·lia contra tanta incongruència del nostre món, contra tanta mentida, contra tanta comèdia.
En Víctor va interpretar malament aquella mirada de tendresa, i va continuar:

       −I no em miris així, com si fos un perdut! Ara ja saps per què no vull participar en aquestes cerimònies i processons. Em repugnen! No les aguanto!   

La Marta va haver de fer un gran esforç per no córrer a abraçar-lo fortament i mostrar-li la seva admiració per aquella vomitada de rebel·lia. Però sabia que el seu gest hauria estat mal interpretat, com havia estat mal interpretada la seva mirada de tendresa. Per això simplement es va aixecar i va anar cap a la finestra. Mirava lluny, vers l’horitzó. Va deixar que allò que havia escoltat atentament anés trobant lloc adequat dintre seu. Després, sense girar-se, va dir serenament:

Marta      
Mai no havia escoltat un sermó de Setmana Santa millor.

Víctor     
T’has enfadat? Ho havia de dir...!

Marta      
(Girant-se cap en Víctor) Com vols que m’enfadi si el que acabes de dir “amb tanta ràbia” són les paraules més cristianes que he escoltat mai?! T’ho dic de debò: el millor sermó.

Víctor     
Sermó?... Només m’he desfogat. I força malament, per cert. Perdona.

Marta      
No. Per a mi ha estat un sermó; i dels bons. Dels que converteixen. Dels que ens fan més humans.
...
... A on anem de viatge?

Víctor     
“De viatge?” Ah, no! Ara no em facis sentir “vencedor”. Això no era cap guerra!

Marta      
Ben cert: no ha estat cap guerra; ni jo em sento “derrotada”. Em sento “convertida”.
Et proposo una cosa: sortir de viatge, però no de vacances, sinó per trobar-nos amb crucificats reals, d’aquests de qui tu parlaves.

Víctor     
Un viatge solidari?

Marta      
Digues-ne solidari, o solitari, o compartit, o aprofitat... Tant se val el nom! Una cosa que no sigui comèdia, ni tampoc una fugida...

(Continua).

5è. diumenge de Quaresma. B.

RELECTURES.

“...l’Home ha de ser enlairat...” (2/2)

Ni en Jordi ni en Jofre van quedat satisfets amb la discussió que van tenir (Diumenge passat). Per això esperen una ocasió per continuar d’alguna manera la conversa. Aquesta vegada ha començat en Jordi, com qui no vol la cosa: 

Jordi

Què en penses de la famosa frase de Churchill: “La Democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que s’han provat fins el moment”? Jo hi estic d’acord.

Jofre
Potser també hi estaria d’acord... Ho ensenya l’experiència: sigui quina sigui la font de l’autoritat, aquesta sempre acaba tornant-se opressiva.

Jordi
I, si no s’hi torna per ella mateixa, sempre surten els aprofitats de torn que l’obliguen a tornar-s’hi. Hi estic d’acord: els problemes no venen tant de la font de l’autoritat com de l’autoritat mateixa.

Jofre
La societat humana és contradictòria: no pot existir sense algú que mani, però els que manen sempre acaben deshumanitzant-la.

Jordi
Potser és la mateixa vida humana que és contradictòria. Ja vas veure que, l’altre dia, vaig fer referència a Jesús de Natzaret. A tu no et va agradar, i em vas dir blasfem... Després hi he pensat més: també el que deia Jesús és contradictori: “Qui busca la seva vida, la perd; però qui la perd, la troba”. Més contradictori que això...

Jofre
Em sembla que el mateix Jesús ho explicava amb allò del blat: Si el gra de blat mor, viu; però si no mor, s’asseca. No diu una cosa així, més o menys?

Jordi
Crec que sí. No obstant, en el cas del blat hi ha la terra que acull la llavor. Sense la terra, el blat no podria morir per renéixer. Però en el cas de la vida humana...?

Jofre
N’hi ha que parlen de “Déu” com si fos la “terra” de la llavor humana...

Jordi
El problema és que a Déu no l’ha vist mai ningú...

Jofre
...Home! Ben mirat, davant d’un camp de blat, tampoc no veus la terra... Però, és clar: si hi ha blat, és que hi ha terra a sota...

Jordi
...Síii!... És clar!...
Saps?... Em sembla que començo a lligar caps... Això que has dit em fa pensar que, potser, allò que ens permet “creure en Déu” són precisament els qui han estat fets llavor de vida com grans de blat... Jesús va dir: “Un cop enlairat, atrauré tothom cap a mi”. I es referia a la seva mort. No s’hi veu Déu en els condemnats... però ells són les llavors brotades, el camp de blat que amaga la terra.   

Jofre
No sé. Jo no sóc gaire entès en tot això. Només recordo alguna cosa de quan era petit. Jesús sempre m’ha resultat molt misteriós. Ni tan sols sé si crec o no crec.

Jordi
Jo em considero cristià, encara que hi ha moltes coses que no entenc. Però això del camp de blat en què no s’hi veu la terra, em resulta molt suggerent. Suggerent i terrible. Tant de temple! Tanta religió! Tants dogmes! Tantes cerimònies!... I resulta que la clau de tot està en els crucificats que formen un camp d’espigues que amaga la terra! Saps una cosa? L’evangeli diu que el centurió que havia dirigit la crucifixió, quan va veure la manera com moria Jesús, va exclamar: “Realment aquest home era fill de Déu!” (Marc 15,39). Precisament, veient la manera com moria...

Jofre
I dels altres dos crucificats no en va dir res, el centurió?

Jordi
Em sembla que no; encara que, ves a saber! També ha de significar alguna cosa especial quan diu que el cos de Jesús va ser enterrat precisament en un hort! (Joan 19,41).

Jofre
Enterrat com s’enterra el planter... Sí: ha de voler dir alguna cosa...

4rt. diumenge de Quaresma. Any B.

RELECTURES.

“...l’Home ha de ser enlairat...” (1/2)

En Jordi i en Jofre treballen junts. No parlen mai de política perquè les seves idees són oposades. Amb tot, es comporten civilitzadament. Però a rel del resultat d’unes eleccions que valoren de forma contradictòria, no han pogut evitar de discutir.

Jofre
Aquesta vegada el resultat de les eleccions és ben clar... Si realment ets demòcrata, hauràs de reconèixer que el poble s’ha manifestat clarament.

Jordi
Quin, poble?
Aquest és el punt que ens enfronta. Tu, quan dius “poble” parles només de l’Estat. Jo, en canvi, reconec com a pobles tots aquells que ho volem ser, encara que no ens deixin.

Jofre
Els pobles són els que són, i no podem canviar la Història.

Jordi
Si la democràcia no serveix per canviar la Història, no serveix per res de bo. Jo defenso la democràcia perquè permet corregir els mals i les injustícies creades en situacions de dictadura o d’autarquia.

Jofre
D’acord que s’han de poder fer canvis, però seguint el que vulgui la majoria.

Jordi
Repeteixo: quina majoria?
Quan no la teníeu, no en parlàveu mai. Jo també accepto la majoria, però cada majoria al seu lloc. La qüestió està en quina és la font de la sobirania.

Jofre       
La sobirania està en l’Estat, aquell que ha votat la majoria.

Jordi
La sobirania només pot estar en la persona. Són les persones concretes i individuals que són sobiranes, lliures, i responsables de les pròpies decisions. I, a través de pactes explícits o implícits, s’organitzen en pobles, comunitats, països... fins i tot en estats. Però els estats que ara tenim, de fet, quasi tots han nascut d’una guerra. Són fruit de la decisió d’uns vencedors, i no pas de cap pacte lliure. En bona democràcia l’autoritat va dels individus lliures a les institucions, i no al revés.

Jofre
Això que proposes és impossible! A més: el resultat seria una olla de grills. Com pots pensar que la sobirania resideix en les persones individuals!

Jordi
Perquè són l’única cosa que existeix per si mateixa. Tota la resta, o és “construcció” de les persones, o és imposició. Tot el que no vingui del pacte entre la gent, és conseqüència d’alguna forma de dictadura.

Jofre
Insisteixo: això que dius ens portaria a una olla de grills.

Jordi
Potser sí. En tot cas, una bona democràcia faria que aquests “grills de l’olla” es convertissin, si ho volien, en orquestra; potser, en una magnífica orquestra. La vertadera democràcia és, abans que tot, una virtut: la virtut de creure en la gent i en la seva capacitat d’organitzar-se.

Jofre
I si la gent no respon correctament?

Jordi
¿I qui ho “jutja”, això?
Això és el que no puc acceptar: que algú, sovint des de fora, s’arrogui el dret a dictaminar què pot i què no pot decidir un poble sobre si mateix. O creiem en la gent, o crearem dictadures. Les dictadures mai no respecten la voluntat de les persones. És veritat: cap dictador no ho ha dit mai que ell mani perquè és el més guapo. Tots diuen que “han de salvar el poble”, o que manen en nom de Déu, o en nom del Progrés, o de la Pàtria, o de la Llibertat, o de la Democràcia... però el que volen és imposar a tothom la seva manera pròpia de veure les coses.

Jofre
Segons tu, tot es resumeix en creure en les persones...

Jordi
Sí: tot comença per creure en les persones.

Jofre
Ets un il·lús!

Jordi
És veritat. N’hi va haver un altre abans que jo... i el van clavar a la creu.

Jofre
El que acabes de dir, comparant-te amb Jesús, és una blasfèmia!!!

Jordi
Doncs, mira: tampoc seria el primer... A Ell també van declarar-lo blasfem.

Quaresma. 3er. diumenge B.

RELECTURES.

“Sense papers”.

1. Una vegada em van explicar el cas d’un senyor que, per error, constava com a difunt. Els seus esforços per demostrar que era viu eren en va. La burocràcia no tenia previst que un difunt pogués demostrar res, ni, per suposat, que estigués viu. Al final volia deixar-ho córrer, però tampoc li era possible, perquè, legalment, no ho podia fer: se’l podia acusar de falsificació de documents...
D’això fa més de 40 anys, i no sé com va acabar la història.

2. En aquest punt hem anat de mal en pitjor. Avui la burocràcia ha envaït la totalitat de la nostra vida, fins i tot la més personal. Sense papers, no existim, i, a sobre, som delinqüents, perquè és obligatori tenir papers. Només els papers ens donen identitat. Només els papers ens poden dir qui som, què podem, què no podem, i què hem de fer. I ara que s’hi han introduït els ordinadors utilitzats per persones que no saben com funcionen, els embolics poden ser de pronòstic reservat!!! Això sí: els problemes sempre són per al sofert ciutadà al “servei” del qual tot es fa.

3. Jesús, com tota persona realment humana, tenia una missió a complir: fer Humanitat. Però no tenia papers per poder-ho fer. “Quin senyal (“Quins papers”) ens dónes que t’autoritzi a fer això?”. Jesús no té els papers, i sap que això li costarà la vida si vol ser fidel a la missió rebuda. “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies... Es referia al santuari del seu cos”. Jesús converteix en senyal, la inevitable destrucció provocada per la burocràcia. “Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això”.

4. La primera pretensió de tot Poder és fer-se indispensable. Tant se val la classe de Poder: civil, religiós, econòmic, militar, cultural,... Qui té poder, de seguida ordena les coses de manera que res no pugui funcionar fora del seu control. Per això l’experiència ens diu que és preferible un mal Estat a la carència de Estat, a pesar de que els Estats d’avui són andròmines monstruoses que ens costen moltíssim més del que donen. Però s’han fet indispensables.

5. La manera més eficaç avui de fer-se indispensable és la burocràcia. La burocràcia està convertint la nostra precària democràcia en la dictadura més subtil i invulnerable que hagi existit mai. No ens deixa ni la dignitat de rebel·lar-nos, perquè és impersonal, maquinal, cega. Tot és “cosa dels papers”: necessita un permís... torni demà... falta un certificat... ho ha de convalidar... falta una firma... hi ha un defecte de forma... el senyor està reunit... l’encarregat ha sortit... Tot perquè un funcionari et pugui fer uns papers que un altre funcionari li exigeix que us exigeixi!

6. A l’Església tampoc no ens hem alliberat encara dels perniciosos comportaments burocràtics: senyal inequívoca de què encara mantenim, per buides que siguin, estructures de Poder, sempre antihumanes.

7. Quaresma: temps de conversió. Aprofitem-ho! Els de dalt, i els de baix.

2on. diumenge de Quaresma. Any B

Transfiguració?

També aquest diumenge la Marta i en Víctor aniran a dinar a casa la seva filla gran per celebrar l’aniversari de la Sandra, que fa 13 anys. També aquesta vegada en Víctor ha acompanyat la seva dona a missa. Pensant en en Víctor, la Marta s’ha inquietat en veure que, una vegada més, l’evangeli del dia era d’allò més estrany. En sortir de l’església, ella ja s’esperava algun comentari punxegut. Però, no: en Víctor no deia res. Per això ha començat, ella.

Marta     
L’evangeli d’avui tornava a ser força estrany...

Víctor     
Ja saps que a mi m’ho semblen tots, d’estranys. Però avui, jo m’he fet el meu propi sermó.

Marta     
Ah, sí! I és només per a tu aquest sermó?

Víctor     
Això de veure persones transfigurades, també em passa a mi!

Marta     
Caram, quins privilegis! I qui has vist!

Víctor     
Doncs... una dona que es diu Marta... Potser la coneixes?

Marta     
...Vaja! Veig que se t’ha activat el romanticisme, ara...

Víctor     
¿No deia, un d’aquells d’allà dalt, que s’hi volien fer unes cabanes per viure-hi?... És el que hem fet nosaltres, no?
A vegades el meu cervell em diu: la Marta forçosament ha de ser una dona com centenars de milers d’altres dones... Però de sobte et veig transfigurada... i, és clar, aleshores ets única!...

Marta     
...I ara esperes que jo et digui que a mi em passa el mateix, oi? Doncs, mira: encara que sembli molt cursi, et diré que sí. Amb altres amigues sovint comentem que les dones som ben estúpides de casar-nos; només ens hi compliquem la vida!!! El mal està que... veus un vailet “transfigurat”... i patapam!: hi caus de quatre grapes!!!

De sobte van rebre una forta empenta i van sentir que algú s’encastava entre ells! Era la Sandra, la seva neta.

Víctor     
D’on surts, tu, ara?!

Sandra   
Us he vist a missa. No he vingut on éreu perquè anava amb una amiga...

Marta     
Has volgut celebrar el teu aniversari anant a missa?

Sandra   
... Sí... També hi havia un nen...

Víctor     
Vols dir que has anat a missa per veure el nen...

Marta     
Un nen que t’agrada?...

Sandra   
Sí; molt. Aquell que tocava la flauta travessera...
Però, no digueu res a la mare, eh!!!
Vaig a dir-li que ja sou aquí! −va dir, mentre s’avançava corrent.

Van dinar en un bon clima de bona festa. A l’hora de les postres, la mare va dir que apaguessin els llums, i va entrar amb un magnífic pastís coronat amb 13 espelmes enceses. Van cantar el Moltes Felicitats de rigor, i la Sandra va fer la gran bufada... Però la seva mare li havia preparat una petita broma: dotze candeles en rodona, i la tretzena, al mig, d’aquelles que, quan bufes, es tornen a encendre. Quan la Sandra se’n va adonar, va dir tot mirant la mare: “És el pare que està aquí, i ens mira”. La mare va assentir, contenint com va poder la sobtada emoció, i es va mirar els avis, que també van assentir sense dir res. El pare havia mort d’accident feia 6 anys, però sempre havia estat present. El rostre de la nena era radiant. Va ser un moment de gran intensitat emotiva. En Víctor es va acostar discretament a la seva Marta i va dir-li a cau d’orella:

−Veus? Una “transfiguració”!

Durant la tornada a casa seva, en Víctor i la Marta no van trobar cap paraula adequada per dir-se. En Víctor pensava: “Ah, les paraules! Per què no venen quan més les necessites?!”

Arribats a casa, la primera cosa que va fer la Marta va ser agafar el Nou Testament i rellegir el relat de la Transfiguració. Allà va veure que era només una part d’un relat molt més llarg: un relat realment estrany i complicat.

Marta
No hi entenc res. Tot això ha de tenir un sentit molt profund −va dir quan en Víctor va entrar−. Això de la transfiguració és especialitat teva. Té: llegeix-ho: a veure si tu ho entens.

Ell s’ho va llegir. Però també va dir:

Víctor
Res de res. No hi veig cap sentit. De totes maneres em fa gràcia que al començament es parli d’uns deixebles que xerren sense saber què diuen, i que al final s’hi presenti un mut que acaba parlant correctament. Si això vol dir que al nostre món hi ha massa xerrameca; i hi estic d’acord. Quan les paraules queden curtes, tenim el perill de la xerrameca. Però quan pots contemplar la vida en directe, el millor “llenguatge” és el silenci absolut!

Quaresma, 1er. diumenge. Any B.

Jesús i els endimoniats.

La Marta i en Víctor són un matrimoni que ja coneixem dels diumenges anteriors. Avui en Víctor, tot i considerar-se agnòstic, ha acompanyat la seva dona a missa perquè han d’anar al poble on viu la seva filla gran. Des de l’església, ja aniran directament a casa d’ella. La mala (o bona?) sort ha fet que l’evangeli d’avui fos precisament el de les Temptacions. Sortint de missa, a en Víctor li ha faltat temps per dir, amb sorna, a la seva dona:

Víctor     
Em fa l’efecte que surto de Pastorets...

Marta      
Què vols dir?

Víctor     
Feia temps que no sentia parlar de satanàs i de dimonis... Encara parleu d’aquestes coses, a missa?

Marta      
No t’ha agradat el comentari del mossèn?

Víctor     
Quan he sentit de què parlava, he desconnectat. Ja en vaig tenir prou amb els Pastorets de quan era petit!

Marta      
A mi m’ha semblat un comentari ben pensat, i molt actual! No tenia res a veure amb els teus “Pastorets”...

Víctor     
Però, com pots perdre el temps escoltant aquestes bestieses?!

Marta      
Com ho saps que eren bestieses si no has escoltat? A mi m’ha ajudat a veure més clares algunes coses.

Víctor     
Les coses, més clares!? Quines coses?

Marta      
Segur que t’interessa?... Si no l’has escoltat a ell, per què m’hauries d’escoltar a mi...?

Víctor     
Els capellans us estan fent un rentat de cervell...!

Marta      
Doncs, mira: ja que ho dius, potser a tu t’aniria bé un bon rentat d’aquest cervellot teu! Qui és que encara està ancorat en les seves històries infantils!? Tens més de 50 anys, i encara estàs bloquejat per records d’infància! Però ha plogut molt des dels teus “Pastorets”...

Víctor     
Però, no t’adones que avui dia parlar de “dimonis” és una autèntica criaturada!

Marta      
Ja t’ho he dit: no té res a veure amb els Pastorets. Els Evangelis, amb un llenguatge de diables i dimonis, ens fan obrir els ulls per veure molt millor la realitat humana.

Víctor     
“Obrir els ulls”?!...

Marta      
Sí; obrir els ulls per veure-hi! No t’has adonat de quantes vegades som cecs, a pesar de tenir els ulls perfectes?

Víctor     
Cecs, veient-hi?

Marta      
Sí: cecs amb ulls perfectes. Recordes aquell polític, avui president de govern, que va dir al Congrés: “En España no hay pueblos sinó ciudadanos”. Va ser una solemne exhibició de ceguesa. I ho va dir precisament responent al representant d’un poble que tenia allà, davant dels nassos.

Víctor     
Això, ha comentat el mossèn...?

Marta      
No. Això ho vas dir tu, ja fa temps, quan ho veies per televisió. “Aquest home està totalment cec!”, cridaves i repeties.

Víctor     
Sí; ara ho recordo. Però això, què té a veure amb satanàs o dimonis?!

Marta      
Això sí que ho ha explicat el mossèn, i penso que té tota la raó. Els Evangelis ens presenten Jesús com el contrapunt de les deficiències humanes. Aquestes, a vegades es manifesten en forma passiva: malalties que ens deixen postrats. Però altres vegades prenen forma activa, molt activa i destructiva perquè destrueixen Humanitat. Es tracta de Ideologies que, fent-nos cecs i sords davant la realitat, busquen el Poder per imposar una “realitat somniada”. I això és el que, en els Evangelis, vol dir “estar posseït per un dimoni”. Per això Jesús, en la seva activitat humanitzadora, no solament cura malats sinó que també “treu dimonis”.
¿Què és allò que impedeix tanta gent de veure el món real? Una ideologia que els posseeix. ¿Què és allò que a tu no et va deixar escoltar el mossèn? El teu “estimat” agnosticisme, que a vegades se’t torna ideologia...

Víctor     
L’altre dia em vas dir que t’encantava el meu agnosticisme.

Marta      
Bé... Qui m’encanta ets tu; i com que l’agnosticisme va en el mateix paquet... ho he de prendre tot plegat...

Sense deixar de caminar, en Víctor va envoltar amb el braç la seva dona, se la va acostar, i li va fer un petó. I van continuar sense dir res més. Quan la filla els va veure arribar, va comentar amb complaguda ironia: “Sembla que encara sigueu nòvios”.
−I per què no? −va respondre la seva mare.

(7è. diumenge de durant l'any) (Quan hi és)

(Alguns anys la Quaresma arriba abans, i no queda lloc per a aquest diumenge).

 

Jesús i els Malalts ( 3/3).

(Continua el diàleg de diumenge passat)

Jesús i els Malalts ( 3/3).
(Continua el diàleg de diumenge passat).

Marta      
Te’n recordes d’aquell evangeli del Paralític, que per presentar-lo a Jesús van desmuntar el sostre de la casa...?

Víctor     
I tant que me’n recordo!
És la bestiesa més absurda i extravagant que he sentit mai.

Marta      
Tens raó. Tot és extravagant en aquell relat. I ho és també el final: “Carrega’t la llitera i ves-te’n a casa”.
Per a què la volia aquella llitera si ja no li servia de res?! I no obstant el relat insisteix: “Ell es carregà la llitera i se n’anà”.
Jesús no li treu la llitera. No el cura, però el salva. No és el mateix estar estirat i invàlid sobre una llitera que carregar-se-la i anar-se’n a casa.
Jesús ressuscitat manté les ferides mortals; el paralític manté la llitera; la teva mare no va curar-se... No hi ha “miracles”; però hi ha salvació.

Víctor     
Insisteixo: de què serviria aquesta vostra estranya “salvació”?

Marta      
De res. La salvació no serveix absolutament de res. És el terme. És la plenitud. La plena sintonia amb la Vida. És vàlida per si mateixa!
A Jesús no li fan cap nosa les seves ferides; encara que a nosaltres ens ajuden a entendre la resurrecció.
Al paralític no li fa cap nosa la llitera; encara que a nosaltres ens ajuda a entendre la salvació.

Víctor     
I a mi, qui em torna la mare?

Marta      
No és ella qui ha de tornar; ets tu que pots anar cap a ella. La Vida no va enrere. “Baixa de la creu, i creurem en tu”, li deien els fariseus a Jesús. No havien entès res de res. En canvi, un dels condemnats digué: “Recordeu-vos de mi quan estigueu al vostre Regne”. I va sentir la resposta:  “Avui estaràs amb mi al paradís”.
Que en som de cecs! Ens quedem buscant una simple curació quan allò que se’ns ofereix és la salvació.

Víctor     
Suposo que entendràs que un agnòstic com jo no pot pas acceptar això que dius...

Marta      
No cal. El teu agnosticisme m’encanta −va respondre la Marta, tot fent-li un petó−. No ha pas “contaminat” la nostra relació...

En Víctor, acostumat a dir sempre l’última paraula, va replicar com qui no vol la cosa: “Ah, les dones! Tot ho arregleu amb un petó!”. Però, en el seu secret, ara admirava una mica més la seva Marta, i començava a entendre que, si ell s’havia posat l’etiqueta d’agnòstic, el mínim que hauria de fer era ser-ho amb maduresa, com madura era la fe de la seva dona.