Diumenge 31è. de durant l'any A.

EVANGELI (Mateu 23,1-12)

En aquell temps,

Jesús digué a la gent i als deixebles:

«Els mestres de la Llei i els fariseus

us parlen des de la càtedra de Moisès:

compliu i observeu tot el que us manen,

però no feu com ells, perquè diuen i no fan.

Preparen farcells pesadíssims

i els carreguen a les espatlles dels altres,

però ells no volen ni moure’ls amb el dit.

En tot obren per fer-se veure de la gent.

Per això es fan ben grosses les filactèries,

i les borles, ben llargues;

els agrada d’ocupar els primers llocs a taula

i els primers seients a les sinagogues,

i que la gent els saludi a les places

i els doni el nom de rabí, o sigui ‘mestre’.

Però vosaltres no us heu de fer dir mestres,

perquè, de mestre, només en teniu un,

i tots vosaltres sou germans;

ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra,

perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel;

ni us heu de fer dir guies,

perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist.

El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre.

Tothom qui s’enaltirà serà humiliat,

però tothom qui s’humiliarà serà enaltit.»

 

 

Però vosaltres no us heu de fer dir “mestres”...

Demo‒cràcia.

1. La paraula democràcia, com és evident, ve de la unió de dues paraules gregues: “Demos” (Poble) i “Kratos” (Poder, força, govern).

Com a sistema polític, molts consideren que la Democràcia és una cosa bona. Per contra, també és molt famosa aquella sorprenent afirmació de Winston Churchill que l’any 1947 afirmava amb contundència: “La democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que s’han provat fins el moment”. Aquesta frase sol ser repetida canviant‒la una mica: “La democràcia és la forma de govern menys dolenta”. 

2. Els “problemes” de la democràcia venen de cada una de les dues paraules que la formen. 

A) demos (poble):

Quin poble? La Humanitat no està organitzada per Pobles sinó per Estats. I no cal ser un gran coneixedor de la Història per saber que els Estats no són pas fruit d’un pacte lliure sinó que, directament o indirecta, són fruit de guerres. En pocs casos coincideixen Poble i Estat; en la gran majoria dels casos, els Estats inclouen, de grat o per força, diferents Pobles, sovint fragmentats.

Donat que la paraula “Poble” té bona acollida, els Estats se l’han feta seva per legitimar‑se a si mateixos, i sovint la volen en exclusiva. Quan parlen de “democràcia” o de que “el Poble mana”, sobreentenen que “Poble” ho són només ells. Així, una gran quantitat de Pobles que no són Estat queden subordinats a “majories alienes” formades pels Estats. Això provoca que es donin situacions oficialment “democràtiques”, però realment “antidemocràtiques” i pervertides. És per això que la Democràcia, aplicada als Estats, sol ser una contradicció en si mateixa.

 

B) kratos (poder):

La segona paraula de demo‒cràcia és conflictiva en si mateixa. És suficient un mínim de sensibilitat per adonar‒se que les relacions de Poder sempre deshumanitzen. El Poder deshumanitza a qui l’imposa i a qui li és imposat. 

3. La frase de W. Churchil hauria de ser presa més seriosament. La democràcia, com a sistema polític, no és bona. Ben cert: cal buscar‒la i protegir‒la, perquè és la forma de govern menys dolenta; però amb això no n’hi ha prou: si no és bona, és necessari anar‒la corregint constantment, almenys mentre no se’n trobi una de millor. 

4. Dissortadament, sembla que avui entre nosaltres, i en comparació amb mig segle enrere, creix i es posa de moda una duresa de cor que genera comportaments profundament antidemocràtics (contraris al Poble real), fets en nom de la Democràcia.
Convé protegir‒se d’aquests fluxos antidemocràtics, vehiculats pels uns mitjans de comunicació hàbilment manipulats.

 
Una vegada un company, al mig del carrer, va deixar uns prismàtics a un nen d’uns cinc anys. El nen va mirar... i arrencà a córrer cap a la vorera: és que va veure una moto se li tirava a sobre, tot i que la moto estava a més de 50 metres... Els mitjans de comunicació són com aquells prismàtics, “màquines de multiplicar” que fan grans (i insolubles) problemes normals de la convivència quotidiana.
La diferència entre nosaltres i el nen dels prismàtics és que ell de seguida va recuperar la visió real; en canvi nosaltres, tenim la “ment segrestada” per tanta “informació deformada”.
 
Per corregir la democràcia, o per avançar cap una democràcia menys dolenta, cal començar per dues coses: recuperar la capacitat de veure‒hi clar i superar la duresa de cor que ha anat generant en nosaltres una presentació esbiaixada de la realitat.