Diumenge 31è. de durant l'any A.

EVANGELI (Mateu 23,1-12)

En aquell temps,

Jesús digué a la gent i als deixebles:

«Els mestres de la Llei i els fariseus

us parlen des de la càtedra de Moisès:

compliu i observeu tot el que us manen,

però no feu com ells, perquè diuen i no fan.

Preparen farcells pesadíssims

i els carreguen a les espatlles dels altres,

però ells no volen ni moure’ls amb el dit.

En tot obren per fer-se veure de la gent.

Per això es fan ben grosses les filactèries,

i les borles, ben llargues;

els agrada d’ocupar els primers llocs a taula

i els primers seients a les sinagogues,

i que la gent els saludi a les places

i els doni el nom de rabí, o sigui ‘mestre’.

Però vosaltres no us heu de fer dir mestres,

perquè, de mestre, només en teniu un,

i tots vosaltres sou germans;

ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra,

perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel;

ni us heu de fer dir guies,

perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist.

El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre.

Tothom qui s’enaltirà serà humiliat,

però tothom qui s’humiliarà serà enaltit.»

 

 

Però vosaltres no us heu de fer dir “mestres”...

Demo‒cràcia.

1. La paraula democràcia, com és evident, ve de la unió de dues paraules gregues: “Demos” (Poble) i “Kratos” (Poder, força, govern).

Com a sistema polític, molts consideren que la Democràcia és una cosa bona. Per contra, també és molt famosa aquella sorprenent afirmació de Winston Churchill que l’any 1947 afirmava amb contundència: “La democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que s’han provat fins el moment”. Aquesta frase sol ser repetida canviant‒la una mica: “La democràcia és la forma de govern menys dolenta”. 

2. Els “problemes” de la democràcia venen de cada una de les dues paraules que la formen. 

A) demos (poble):

Quin poble? La Humanitat no està organitzada per Pobles sinó per Estats. I no cal ser un gran coneixedor de la Història per saber que els Estats no són pas fruit d’un pacte lliure sinó que, directament o indirecta, són fruit de guerres. En pocs casos coincideixen Poble i Estat; en la gran majoria dels casos, els Estats inclouen, de grat o per força, diferents Pobles, sovint fragmentats.

Donat que la paraula “Poble” té bona acollida, els Estats se l’han feta seva per legitimar‑se a si mateixos, i sovint la volen en exclusiva. Quan parlen de “democràcia” o de que “el Poble mana”, sobreentenen que “Poble” ho són només ells. Així, una gran quantitat de Pobles que no són Estat queden subordinats a “majories alienes” formades pels Estats. Això provoca que es donin situacions oficialment “democràtiques”, però realment “antidemocràtiques” i pervertides. És per això que la Democràcia, aplicada als Estats, sol ser una contradicció en si mateixa.

 

B) kratos (poder):

La segona paraula de demo‒cràcia és conflictiva en si mateixa. És suficient un mínim de sensibilitat per adonar‒se que les relacions de Poder sempre deshumanitzen. El Poder deshumanitza a qui l’imposa i a qui li és imposat. 

3. La frase de W. Churchil hauria de ser presa més seriosament. La democràcia, com a sistema polític, no és bona. Ben cert: cal buscar‒la i protegir‒la, perquè és la forma de govern menys dolenta; però amb això no n’hi ha prou: si no és bona, és necessari anar‒la corregint constantment, almenys mentre no se’n trobi una de millor. 

4. Dissortadament, sembla que avui entre nosaltres, i en comparació amb mig segle enrere, creix i es posa de moda una duresa de cor que genera comportaments profundament antidemocràtics (contraris al Poble real), fets en nom de la Democràcia.
Convé protegir‒se d’aquests fluxos antidemocràtics, vehiculats pels uns mitjans de comunicació hàbilment manipulats.

 
Una vegada un company, al mig del carrer, va deixar uns prismàtics a un nen d’uns cinc anys. El nen va mirar... i arrencà a córrer cap a la vorera: és que va veure una moto se li tirava a sobre, tot i que la moto estava a més de 50 metres... Els mitjans de comunicació són com aquells prismàtics, “màquines de multiplicar” que fan grans (i insolubles) problemes normals de la convivència quotidiana.
La diferència entre nosaltres i el nen dels prismàtics és que ell de seguida va recuperar la visió real; en canvi nosaltres, tenim la “ment segrestada” per tanta “informació deformada”.
 
Per corregir la democràcia, o per avançar cap una democràcia menys dolenta, cal començar per dues coses: recuperar la capacitat de veure‒hi clar i superar la duresa de cor que ha anat generant en nosaltres una presentació esbiaixada de la realitat.

 

Diumenge 30 de durant l'any A.

 

 

EVANGELI. (Mateu 22:34-40)

.

En aquell temps,

quan els fariseus s’assabentaren

que Jesús havia fet callar els saduceus,

es tornaren a reunir,

i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo,

li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?»

Jesús li contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb tot el pensament.

Aquest és el manament més gran i el primer de tots.

El segon és molt semblant:

Estima els altres com a tu mateix.

Tots els manaments escrits

en els llibres de la Llei i dels Profetes

vénen d’aquests dos.»

 

El “pròxim”.

 

Jesús va ser condemnat per autoritats religioses.
‒Quin va ser el seu crim?
‒Haver posat en íntima relació l’amor a Déu i l’amor als altres.

Per això, quan els “defensors dels Drets de Déu” van dir-li que recités el primer dels Manaments, ell va respondre amb el primer i el segon.
Això, però, a judici dels “defensors de Déu”, era una “blasfèmia”.

= = = = = = = =

Historieta.

Amb ocasió d’un enterrament, van coincidir dos vells amics. Després de la cerimònia religiosa van tenir una breu conversa, més o menys com aquesta.

Amic A.
La gent necessita religió. Quan mor algú, vol veure‒hi un sacerdot i amb molts ritus, com més misteriosos millor.
I és que hi ha moments en què necessitem el “misteri”...
Jo en dic moments límit.

Amic B.
Doncs, sí. I em sembla ben trobada aquesta expressió: “Moments límit”. M’agrada.

Amic A.
Els capellans fan un bon servei... Ajuden a “superar” aquests moments límit. Perquè són moments en què et trobes com entre espasa i paret. Però has de continuar endavant, i necessites una “sortida”...
És la “utilitat” dels ritus.
Els límits no es poden treure, però les cerimònies, les oracions, el llenguatge, els signes, els gestos, les paraules sobre el més enllà... ajuden a crear com una nebulosa que t’envolta esmorteint el “xoc punxant” dels límits.

Amic B.
Potser sí...
També penso que aquesta experiència dels límits deu ser molt diferent per a cadascú, depenent de la seva maduresa, de la seva fe, dels acompanyants,... I també de les cerimònies, és clar.

Amic A.
Sí. Tots som diferents...
Però els límits són “límits” per a tothom.
Cadascú els “esquiva” com pot, però, un moment o altre, sempre t’arriben: la mort d’un company... un diagnòstic dolent, un accident que et deixa invàlid... O simplement cabòries que se’t fiquen al cap...

Amic B.
Ben cert: els límits hi són. Estan aquí. Són reals.
Però a mi em sembla que no estan pas fora de nosaltres mateixos.
Venen creats per les nostres pròpies limitacions: la nostra ignorància, els nostres complexos, una solitud no assumida, els prejudicis...
Són reals, però dintre nosaltres mateixos.
Per això quan creixem, madurem, experimentem, compartim,... aquests límits es van, com si diguéssim, allunyant i, fins i tot, es van difuminant.

Amic A.
La religió, amb la nebulosa que crea, genera la il·lusió de veure alguna cosa del “més enllà” dels límits. Parla del cel... de Déu, del Pare, del repòs etern...
Però és una il·lusió. Una il·lusió “útil” en aquells moments, però “il·lusió”. Més enllà dels límits no hi ha res.
La religió és com una aspirina: et treu, més o menys, la sensació de dolor, però no et cura.

Amic B.
No sé... Jo diria que l’aspirina no cura però ajuda l’organisme a curar-se a si mateix...
Jo també penso que més enllà dels “límits” no hi ha res.
No estem entre dos mons: el “món d’aquí” i el “món d’allà”, o del “més enllà”.
Hi ha un sol món: aquest. Aquest, que podem anar descobrint, i que a mesura que l’anem “descobrint” també es va eixamplant, i els límits es van  allunyant...

Una vegada un peix petit va preguntar a un de gran i vell:
‒ On és l’Oceà?
‒ L’Oceà és aquí on estem, li va respondre.
Però el petit peixet, decebut, va replicar:
‒ Tu ets un “vell” que no sap res!... Això només és aigua.
El savi amablement va replicar:
‒ Tens raó. Ara els teus ulls només hi veuen aigua. Quan et facis gran hi veuràs més coses. Et falta créixer. 

Amic A.
Què vols que digui...
Això del peix sembla ben trobat, però la meva experiència és ben diferent. Abans no tenia massa dubtes. Allò que et deien semblava força clar i segur...
Els “límits” han vingut després, i, almenys per a mi, creixen i creixen...

Amic B.
Sí, sí. A mi també em passa. De petits creiem fàcilment allò que ens diuen. Però anem creixent... I les respostes.. moltes,... i variades,... i contradictòries...
... Personalment, he anat descobrint que el camí de la vida es fa per etapes, però sempre “acompanyats”.
Comencem petits, però convivint. Els grans sovint ens donen respostes ja abans que ens fem preguntes... I després venen les nostres preguntes, les de debò.
Però continuem convivint. I la convivència se’ns fa problemàtica...
I va fent problemàtiques també les “nostres” respostes...

Amic A.
És que no hi ha “respostes”. Encara que tothom digués i repetís el mateix, no per això serien “verdaderes” les respostes...

Amic B.
Entesos.
Però la gent està allà. I aquesta presència ens va portant cap una nova “dimensió”, que ens empeny a canviar les “preguntes”.
Quan et trobes davant per davant d’algú, la “pregunta” ja no és quin sentit té la vida, sinó com acompanyo “aquesta” presència.
Davant d’algú que pateix, la “pregunta” ja no pot ser sobre el perquè del sofriment sinó què faig per alleujar-lo.
Davant d’algú que gaudeix, no puc “preguntar-me” què vol dir viure, sinó com connecto ara amb la seva joia fent-la també meva.
És la presència concreta dels altres allò que ens “empeny” a passar de les preguntes teòriques (i inútils) a les respostes directes, del tu a tu.
Els altres hi són des del principi. Hi són sempre. Però només els veiem realment quan acollim la seva presència. Davant els altres, l’horitzó sempre queda obert...

Amic A.
Algú va dir que “els altres” són l’infern...

Amic B.
Sí. Pot molt ben ser.
Perquè depèn de cadascú que “els altres”, davant teu, et  siguin “cel” o “infern” o “purgatori”...
Ho decideix cadascú, i a cada moment...

Amic A.
“Els altres” són molta gent... Són molt indeterminats...

Amic B.
Potser per això l’Evangeli parla de “el pròxim”... 

Diumenge 29è. de durant l'any A.

 

EVANGELI. (Mateu 22:15-21).

 

En aquell temps,

els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús

en alguna paraula comprometedora,

i li enviaren alguns dels seus

i dels partidaris d’Herodes a dir-li:

«Mestre, sabem que dieu sempre la veritat,

i que ensenyeu de debò els camins de Déu,

sense miraments per ningú, sigui qui sigui,

ja que no obreu per complaure els homes.

Digueu-nos, doncs, ¿què penseu d’això?:

¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?».

Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia,

els respongué:

«Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m?

Ensenyeu-me la moneda del tribut».

Ells li ensenyaren una moneda romana,

i Jesús els preguntà:

«De qui és aquesta figura

i el nom que hi ha escrit?».

Li diuen:«Del Cèsar».

Jesús els respon:

«Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar,

i a Déu, allò que és de Déu».

 

 

“...planejaren la manera de sorprendre Jesús

en alguna PARAULA comprometedora.” 

 

Les PARAULES. 

1. L’Evangeli de Joan comença: “Al Principi existia la paraula...”. Aquesta expressió fa referència als inicis de l’Obra de Déu: “Al Principi ... la terra era caòtica i desolada... i l’esperit (alè, paraula) de Déu planava sobre les aigües. Déu digué:...” (Gènesi 1,1).

La paraula posa ordre en el Caos i “neix” l’Univers (Uni‒vers). L’Univers, en la visió bíblica, neix per la força de la paraula. Però aquesta força també pot destruir‒lo.

 

2. Hem creat uns mitjans potentíssims per dir o imposar paraules. Els qui disposen d’aquests mitjans poden canviar el món. Poden construir‒lo o destruir‒lo. Qui domina les paraules domina les nostres vides. Amb una sola paraula es pot salvar o enfonsar un home, o un poble, perquè les paraules són el “material” amb què construïm els nostres pensaments. 

 

3. En els anomenats països democràtics hi ha llibertat d’expressió. Això vol dir que tothom té la possibilitat de dir les seves paraules. Però, en el guirigall de la vida real, això serveix de ben poca cosa, ja que ningú no pot escoltar altres paraules que aquelles que vomiten els altaveus més potents. Recordo que, de jove, per la Festa major havia anat a les Fires. Els potents altaveus d’algunes atraccions feien impossible parlar amb ningú. Igualment passa en el nostre món: no serveix de res el dret d’expressió si no disposes d’un potent altaveu, o que algú vulgui escoltar directament la teva paraula. Però per escoltar una paraula escollida, cal primer alliberar‒se dels altaveus que eixorden.

 

4. Cada dia rebem un diluvi de paraules que fan impossible pensar per nosaltres mateixos. Això anul·la la Llibertat, encara que ens parlin de llibertats. Les paraules ens arriben de fora i entren pels nostres sentits; van al cervell i arriben al cor. Aquí devoren la nostra ment i la nostra llibertat, i es disfressen amb la seva pell. Quan surten a l’exterior, les exhibim pensant que són nostres, contents i enganyats; i inconscientment esclaus. Ens pensem que disposem de paraules per entendre’ns i per entendre la realitat, però només tenim paraules injectades al nostre cervell des de fora.

 

5. Si algú, clarivident, examinés alguna de les “nostres” paraules, potser també podria preguntar, com en l’evangeli d’avui:  De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit? Potser aleshores ens adonaríem amb sorpresa que les “nostres” paraules porten la imatge i la inscripció del locutor més poderós. Ens les ha infiltrat com un servei d’informació, però són la “pantalla virtual” que substitueix la visió objectiva de la realitat.

 

6. És urgent salvar‒nos els mots, com diria Salvador Espriu. Per aconseguir‒ho, ens cal recuperar el silenci interior (i exterior). El silenci interior és el jardí on es cultiven i floreixen aquelles paraules que ens poden alliberar.
Però, no ens enganyem: el preu de la Llibertat pot ser molt alt. Per a Jesús de Natzaret, el preu va ser la seva pròpia vida, perquè els enemics de la Llibertat sempre trobaran alguna paraula comprometedora per poder‒nos condemnar.

 

Diumenge 28è. de durant l'any A.

 

EVANGELI. (Mateu 22:1-14).

(En blau allò que correspon a la versió llarga).

 

En aquell temps,

Jesús proposà aquesta altra paràbola

als grans sacerdots i als notables del poble.

“Passa amb el Regne del cel

com amb un rei que celebrava el casament del seu fill,

envià els seus homes a avisar els convidats,

però no hi volien anar.

Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats:

Ja tinc preparat el banquet,

he fet matar els vedells i l’aviram.

Tot és apunt: veniu a la festa.

Però ells no en feren cas:

l’un se n’anà al seu camp,

l’altre als seus negocis,

i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren.

El rei, en veure això, s’indignà,

i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins

i incendiar-los la ciutat.

Mentrestant, digué als seus homes:

El banquet de casament és a punt,

però els convidats no se’l mereixien.

Per tant, aneu a les sortides dels camins

i convideu a la festa tothom que trobeu.

Ells hi anaren,

i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents.

I la sala del banquet s’omplí de convidats.

 

Quan el rei entrà a veure els convidats,

s’adonà que un home dels que eren allí

no duia el vestit de festa, i li digué:

Company,

¿com és que has entrat sense vestit de festa?

Ell va callar.

Llavors el rei digué als qui servien:

Lligueu-lo de mans i peus i traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Els cridats són molts,

però no tants els elegits”.

 

 

“...com és que has entrat sense vestit de festa?”.

 

L’Estat del benestar. 

1. La sala de festes i el banquet per a tothom, de l’evangeli d’avui, ens poden suggerir allò que, en el llenguatge actual, en diem l’Estat del Benestar. Tothom hi és convidat. I també: tothom hi té dret. 

2. Però la paràbola té dues parts, totes dues sorprenents. Els primers invitats no hi volen anar perquè... tenien altres ocupacions. Els segons invitats −“convideu tothom... bons i dolents”−, omplen la sala, però s’ha de portar “vestit de festa”, i algú no el porta.

 

3. Aplicant això a l’Estat del Benestar, podríem també dir: és per a tothom, però cal portar vestit de festa.

És realment digne d’admiració que hàgim estat capaços de crear una societat en què l’ensenyament sigui gratuït, i ho sigui també l’atenció mèdica i els hospitals públics; que, si perdem la feina, puguem cobrar l’atur; que puguem viure dignament treballant 40 hores de les 168 que té la setmana, i amb un mes de vacances.
I sobretot és admirable tenir una pensió de jubilació que permeti una vellesa despreocupada.
I obrir l’aixeta, i que surti aigua, o que premem un botó i s’encenguin els llums...
L’Estat del benestar és senzillament una meravellosa meravella.

 

4. Però cal el vestit de festa. El “vestit de festa” vol dir “pensar en els altres”, i pensar‒hi amb generositat.
L’Estat del Benestar només és possible si neix d’una majoria generosa. Generositat no només a l’hora de pagar el cost del benestar sinó també a l’hora de beneficiar‒se’n, evitant els abusos. És cert que, un cop instaurat, l’Estat del benestar esdevé un dret per a tothom, però continua essent fruit d’una generositat consensuada. Si es perd la generositat, el dret és inútil i s’esgota el benestar.

I aquest és el seu punt més delicat, que pot convertir‒se en un problema insoluble. Un problema que el va corcant per dintre, com els tèrmits amb les bigues de fusta, fins a provocar el seu col·lapse. 

5. L’Estat del benestar és per a tothom, però no arriba igualment a tothom. D’una manera o altra, va apareixent una línia de separació entre els qui en gaudeixen més i els qui no en gaudeixen tant. A causa d’aquesta línia, cada vegada més persones pensen que a ells no els arriba suficient benestar.

Tots tenim dret a la sanitat pública, però si vaig a Urgències a les dues de la matinada, i em trobo que no obren fins a les vuit, sento el meu dret no respectat.
Hi ha un servei d’escombraries, però si el camió fa fressa davant de casa a les quatre de la matinada, no respecta el meu dret al descans.
Hi ha escola gratuïta, però si no puc portar el fill a l’escola concreta que jo vull, sento conculcat el meu dret.
Existeix el dret de vaga, però si em toca de fer serveis mínims, no és respectat el meu dret...

 

6. Són tants els drets que ens corresponen en un Estat del benestar, que molts, per un motiu o altre, es situen a l’altre costat de la línia divisòria considerant que, en comparació amb als altres, no reben prou “dosi” de benestar. I això es converteix fàcilment en una “bona excusa” per descuidar la generositat... fins que l’Estat del benestar es col·lapsa.

 

7. Donada la manera de ser dels Humans, l’Estat del benestar també genera malestar. Com diu un company meu que ha marxat a un altre país: “No m’agraden els Estats del benestar, perquè és on hi ha més gent que es queixa”.
Tindrà raó?

 

Diumenge 27è. de durant l'any A.

EVANGELI. (Mateu 21,33-43).

Nota.
He afegit en vermell la reacció dels grans sacerdots i notables del poble, que no recull el Missal per a l'evangeli d'avui, però que forma part del relat de la paràbola.

 

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“Escolteu una altra paràbola:

Un propietari plantà una vinya,

la voltà d’una tanca,

hi cavà un cup,

hi construí una torre de guàrdia,

la deixà a uns vinyaters que la cultivessin,

i se’n anà del país.

 

Quan s’acostava el temps de la verema,

envià els seus homes per recollir-ne els fruits,

però els vinyaters els van agafar,

i, a un, li van pegar,

a un altre, el van matar,

a un altre el van treure a cops de pedra.

Ell envià més homes que la primera vegada,

però els tractaren igual.

Finalment els envià el seu fill

pensant que, al menys el fill, el respectarien.

Però ells, en veure’l, es digueren:

Aquest és l’hereu:

matem-lo i ens quedarem l’heretat.

I l’agafaren, el van treure fora de la vinya,

i el van matar.

 

Quan torni l’amo de la vinya,

¿què farà amb aquells vinyaters?”.

 

Li responen:

“Farà matar aquells mals homes

i passarà la vinya a uns altres

que li donin els fruits al temps de la verema”.

 

Jesús el diu:

“¿No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura:

La pedra que rebutjaven els constructors

ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet

i els nostres ulls se’n meravellen?

Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres

i serà donat a un poble que el farà fructificar”.

Tothom qui caigui sobre aquella pedra quedarà trossejat, i aquell sobre qui la pedra caigui quedarà fet miques.»

Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren les seves paràboles, van comprendre que es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta.

 

 

“El Regne de Déu us serà pres

i serà donat a un poble que el farà fructificar”.

  

En Pere i la Clara.

1. En Pere és un home impetuós, actiu, generós. Sense buscar‒ho, sempre acaba essent el líder dels que s’agrupen amb ell. Poques idees, però clares i segures. Ara, amb els seus companys, ha constituït un nou partit per defensar la identitat del seu país. Ell, per al seu País, donaria la vida.

2. És el líder indiscutible del seu grup, però té una espina clavada: la seva dona no combrega amb els seus mètodes. Encara que s’estimen molt, no es posen mai d’acord en les formes. Ella, després d’escoltar‒lo sincerament, sempre acaba dient‒li: Pere: no vas bé.
Però ell pensa: I, què sap, ella, d’aquestes coses?

3. Així han passat uns anys. Però avui en Pere està del tot deprimit. Uns resultats no prou bons en les últimes eleccions han provocat que s’hagi qüestionat el seu lideratge. En l’últim congrés del partit ha estat substituït.

4. La Clara, la seva dona, el troba assegut al sofà, davant la tele apagada, i voltat de diaris sense obrir. El cop ha estat dur, però ella intueix que, finalment, el seu Pere està madur per néixer de nou. Més que d’esposa, haurà de fer de mare, per ajudat aquest homenot, ara derrotat, a reconciliar‒se amb la Vida. Però no com abans. Ella coneix bé en Pere, i intueix que el “fracàs” d’ara l’haurà fet capaç d’aprendre la lliçó. Per això se li acosta i s’asseu al seu costat, sobre mateix dels diaris que no ha obert.

Clara
Decebut? −li diu amb veu amiga.

Pere
Decebut i empipat.

Clara      
Havia d’arribar, aquest moment...

Pere
Estàs contenta, oi? Mai no m’has fet costat, tu.

Clara      
Et faig costat ara. Abans, ni tu ho necessitaves ni jo n’hauria sabut.

Pere
Has guanyat. Potser t’hauria d’haver fet cas abans.

Clara      
Ni jo he guanyat ni tu has perdut.
Els homes massa sovint veieu la vida només com una “lluita”, i si no sou vencedors, ja us doneu per vençuts.

Pere
El que em sap més greu és ser traït pels propis companys.

Clara      
Traït?  “Tot s’hi val en la guerra”. I això vostre és una “guerra”, per molt “civilitzada” que et pugui semblar.

Pere
Tants esforços per no‒res!

Clara      
No! No han estat per no‒res. A tu et poden servir de molt! Poden “servir-te” perquè et puguis vèncer a tu mateix.

Pere
Què vols dir?

Clara      
La Política funciona segons la llei del més fort.
La Democràcia no canvia aquesta llei; només la fa una mica menys violenta. Allò que és realment important és ser capaç de substituir la “llei del més fort” per la “llei del més feble”, com passa en les famílies. A les famílies, l’infant, el malalt, el derrotat,... són el centre de la família.

Pere
Suggereixes que abandoni la Política i em dediqui a fer de germaneta dels pobres?...

Clara      
Sempre fem política. Les germanetes dels pobres fan més i millor “política” que molts polítics...

Pere
En concret, què suggereixes? Políticament fracassat, què puc fer?

Clara      
Políticament no has “fracassat” sinó “madurat”, aprenent la lliçó més important per un home, sigui polític o no. Fes Política, però decidit a no buscar‒hi mai el Poder.
Veurem què passa! A la millor inventes alguna cosa millor del que tenim ara!...

Pere
Jo sempre he fet política com un “servei”.

Clara      
N’estic segura. Però el Poder i el Servei són com l’aigua i l’oli: no es barregen mai, encara que ho intentis. Ara ja ho has comprovat...

Pere
I tant que ho he comprovat! Una comprovació dura...
Reconec que si tot això em cou tant és perquè he valorat més el Poder que el Servei...
Però, ¿com es coneix que s’actua per Servei i no per Poder?

Clara      
És molt fàcil: si es fa política de dalt a baix, és Poder; si es fa de baix a dalt, és Servei. Passa com en els arbres: la saba puja de les arrels a les fulles. Un cop allà, rep el bes del sol i les moixaines dels vents, i se’n torna al terreny d’on ha sortit.

Pere
He de tornar al terreny...

Clara      
És l’únic lloc des d’on la nostra vida es fa servei.

Pere
M’hi ajudaràs?

Clara      
Fa temps que t’hi espero.

  

Diumenge 26è. de durant l'any A.

EVANGELI. (Mateu 21,28-32).

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“¿Què us en sembla?

Un home que tenia dos fills,

va dir al primer:

Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui.

Ell respongué: No hi vull anar.

Però després, se’n penedí i hi anà.

El pare digué això mateix al segon

i aquest li respongué:

Hi vaig de seguida, pare. Però no hi anà.

¿Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?”

Li responen: “El primer”.

 

Jesús els diu:

“Us dic amb tota veritat

que els publicans i les dones de mala vida

us passen al davant cap el regne de Déu,

perquè ha vingut Joan

amb la missió d’ensenyar-vos el bon camí,

però vosaltres no l’heu cregut,

mentre que els publicans i les dones de mala vida

sí que l’han cregut.

I vosaltres, ni després de veure això,

encara no us en penediu ni voleu creure’l.

 

 

“Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui”.

 

(La “Vinya” és [el camp de] la Vida).

 

La Rosa i en Miquel.

En una excursió de jubilats es van fer amics en Miquel i la Rosa.

Un dia que van dinar junts en una mateixa taula, la seva conversa va ser aquesta:

 

Rosa.

A mi em sembla que entenc aquesta malaltia. Fins i tot m’estranya que no la pateixi més gent. Potser molts la pateixen d’una altra manera.

Miquel     
El meu doctor diu que només l’entenem els qui la patim o l’han patida. També has tingut depressió, tu, alguna vegada?

Rosa
No, però vaig estar‒hi a la vora. Potser per això l’entenc, o així ho penso...

Miquel
Com la vas evitar? Perquè és una malaltia molt dolenta...

Rosa
Ja fa molt temps −la meva Petita acabava els estudis−, els van fer una xerrada sobre Orientació professional. Els pares també hi vam ser convidats. Sense buscar‒ho, vaig trobar‒me discutint amb el conferenciant. La meva Petita tenia aleshores disset anys. Disset anys!, i aquell home els explicava “com guanyar‒se la vida”!
I jo pensava: no s’adona aquest saberut que aquests vailets i vailetes que té al davant, ja n’estan plens de vida, més que ell mateix?
La veritat és que aquella “discussió” em va sorprendre a mi mateixa. Després vaig pensar que m’havia embolicat: imagino que volia defensar en la meva filla alguna cosa que no havia sabut defensar en mi mateixa.
Allò que els psicòlegs en diuen un mecanisme de projecció...

Miquel     
Però abans has parlat de que vas estar a les portes d’una depressió...

Rosa
En certa manera, sí.
És que, mirant les meves filles −i perdona que sigui tan mare marassa−, les trobo tan plenes de vida, tan exuberants, tan meravelloses... que el seu problema no pot ser de cap manera com guanyar‒se la vida sinó com vessar tanta vida com porten dintre.
A mi també sempre m’havien parlat de guanyar‒me la vida. I ho trobava depriment, perquè mai no acabes de “guanyar‒te‒la, la vida”!
I és que la vida no es guanya...
La vida és un do. Sempre la rebem com un do.
Les meves filles l’han rebuda de mi. I que ningú no em privi d’aquest honor!
Mirant les meves filles i els seus companys, vaig veure que era urgent canviar de pregunta. L’autèntica pregunta no és “com guanyar‒se la vida?” sinó “com donar tanta vida?”.

Miquel     
Però... ningú no pot donar el que no té...
Si primer no et guanyes la vida, què pots donar?

Rosa
Aquesta és la gran equivocació! Són dues coses que s’exclouen. Pot semblar que una ve després de l’altra. Però no és així. Si et dediques a una, no et dediques a l’altra.
Recordo que sovint em preguntava a mi mateixa: Quin sentit té, la meva vida? I la trobava absurda, avorrida,...
Viure per viure... És depriment.

Miquel     
Però aquesta és la realitat.

Rosa
No. Aquesta no és la realitat. El Sol no deixa veure les Estrelles. És a la nit quan t’adones que la realitat va molt més enllà.

Miquel     
Què vols dir?

Rosa
Se’ns ofereix una feina a fer. Se’ns proposa una missió a complir. La nostra feina no és “viure la vida” sinó escampar vida...
O millor: viure-la escampant vida.
La Vida és com un camp (o com una vinya, en el llenguatge de l’Evangeli). Som, a la vegada, cultiu i cultivadors. Som fruit i llavor. ¿Quin sentit té, la vida? Resposta: Ets convidat a viure-la fent (més) Vida.
Així de senzill i d’engrescador! No és cap “obligació”, sinó una proposta que rebem; encara que desatendre‒la, comporta consumir‒se de fàstic.

Miquel     
Crec que començo a entendre...
Un dia ens van portar a visitar la presa del pantà de Susqueda. Impressionant: a un costat, el gran buit, amb el riu quasi sec; a l’altre costat, la massa grandiosa de l’aigua embassada. Contemplant aquella aigua, em vaig sentir terriblement deprimit. Aquella immensitat d’aigua, aturada per una simple paret en forma de clova d’ou. Aigua morta, tèrbola, presonera, programada per a una feina que no és la seva: passar per un tub invisible de quatre quilòmetres i fer rodar una gran turbina cent metres més avall. Mirant aquella aigua, la veies trista, vençuda, deprimida. Vaig sentir una gran ràbia pels pantans...
Però en realitat era ràbia per la vida, perquè aquella aigua derrotada era un reflex de mi mateix.

Rosa
Podem pensar que l’aigua no està feta per moure turbines... Però ella no se’n fa cap problema; i es recupera tan bon punt torna a fer-se riu, i escampa vida.
En canvi els Humans... Podem patir moments difícils quan ens preguntem quin sentit té la meva vida.

Miquel     
Què en penses de la meva malaltia?

Rosa
El que jo en pugui pensar no et serviria de res. L’important és el que en pensis tu. Però compte: no t’equivoquis de pregunta. No et preguntis com sortiràs de la depressió, sinó com i a qui vas donant la teva vida.
Per estrany que sembli, la vida no és per “viure‒la” sinó per “donar‒la”; i només així, la vivim.