Festa de la Plenitud Humana ("Crist Rei").

 

Últim diumenge de l’Any litúrgic. Any A.

 Festa de Crist Rei.

 

EVANGELI. (Mateu 25:31-46).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d’ell tots els pobles.

Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l’esquerra.

Després el Rei dirà als de la seva dreta: Veniu beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món.

Vosaltres quan jo tenia fam, em donàreu menjar,

quan tenia set em donàreu beure,

quan era foraster em vau acollir,

quan em veiéreu despullat, em vau vestir,

quan estava malalt em vau visitar,

quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.

Els justos li respondran: Senyor, ¿quan us vam veure afamat

i us vam donar menjar, o que passàveu set, i us vam donar beure?

¿Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullat, i us vam vestir?

¿Quan us vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us?

El Rei els respondrà: Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi.
 

Després dirà als de la seva esquerra: Lluny de mi, maleïts: aneu-vos-en al foc etern preparat per al diable i els seus àngels.

Vosaltres, quan jo tenia fam, no em donàreu menjar,

quan tenia set, no em donàreu beure,

quan era foraster, no em vau acollir,

quan em veiéreu despullat, no em vau vestir,

quan estava malalt o a la presó, no em vau visitar.

Ells li respondran: Senyor, ¿quan us vam veure afamat

o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó,

i no vam fer res per vós?

Ell els contestarà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi.

I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna.»

 

 

“Quan el FILL DE L’HOME vindrà amb el seu poder...”

 

La festa de Crist Rei és molt ambivalent.
D’entrada ens adonem que tots som “ciutadans” de dos regnes:
- un que no ve d’aquest món, anomenat també Regne de Déu, i
- un altre que ve d’aquest món, i pot tenir diferents noms: Regne, Estat, República, País...

Cal fer atenció a aquesta diferència d’origen.
La posa en relleu l’Evangeli de Joan quan, en el Judici contra Jesús (contra l’Home), Pilat pregunta: Així, doncs, tu ets rei?
Jesús accepta que és rei, però aclareix de seguida: el meu regne no ve d’aquest món (Joan 18,37).
 
Val a dir que, a vegades, aquestes paraules s’han entès com si el regnat de Jesús no fos d’aquest món. Però, per als Humans, no hi ha un “altre món”, i és en aquest únic món on podem col·laborar o no en la construcció del regne de Déu.
 
Això ho deixa ben clar el fragment de l’Evangeli de Mateu que hem llegit: El Rei (l’Home) diu a uns: veniu... perquè tenia fam i em donàreu menjar, tenia set i em donàreu,... Després diu a uns altres: lluny de mi... perquè tenia fam i no em donàreu menjar, tenia set i no em donàreu beure,... (Mateu 25,31ss).

 

El Regne de Déu no ve d’aquest món perquè ve de Déu, però és d’aquest món, i té per objectiu construir Humanitat. Per això, segons el relat llegit, el judici final està presidit per l’Home, i cadascú hi és “acollit” o “refusat” segons hagi fet Humanitat o no.

Els altres regnes venen d’aquest món. Directament o indirecta, són obra dels vencedors d’una guerra prèvia. Les eleccions també són una guerra, encara que no violenta i, més o menys, civilitzada.
Els vencedors “regnaran”. I s’hi dóna una situació un xic estranya: els vencedors governaran sobre tot el Poble, tot i que, per un motiu o altre, solen ser majoria els qui no els han votat. Però així és el joc democràtic.

El significat d’unes eleccions pot ser molt variable: és mou entre dos extrems: des de les dictadures (on els dictadors convoquen eleccions per fer-se legitimar pel Poble) fins a les democràcies, més o menys reals (on els elegits esdevenen més o menys servidors de la vida del Poble).
 
Més enllà de democràcies o de dictadures, les persones concretes podem mantenir l’horitzó de la construcció d’Humanitat, propi del Regne de Déu.
 
(Cal saber, però, que també les dictadures sovint diuen que “fan Humanitat”. Però no com a servei sinó com a imposició; com a únics “salvadors”, imposant a tothom els seus propis projectes en substitució del projecte de tots, que roman sempre obert.

Si mirem la nostra Església, veiem, amb sorpresa, que en la seva estructura més visible, també s’hi ha “encastat” un “regne que ve d’aquest món”.
Això comporta, com a mínim, dos mals:
 
- Un primer mal és que aquesta barreja no deixa veure amb claredat el regne de Déu que l’Església hauria d’ajudar a fer visible.
 
- L’altre mal és que, com passa amb la majoria dels regnes d’aquest món, tampoc l’Església no és cap “model” de democràcia real.

És urgent fer el que estigui a la nostra mà per alliberar l’Església de tanta incongruència.

 
I no és tan difícil com podria semblar, ja que l’Església, com a “regne d’aquest món”, avui dia, no té altra “força” que la que cadascú li vulgui donar.
Seria un bon servei a la llibertat de l’Església que cadascú, particularment i/o en grup, sabés prescindir d’aquest “regne mundà” que se li ha encastat” .

L’Església, com a visualització del regne de Déu en aquest món, està “sostinguda” per aquelles paraules de Jesús: On n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells.
És a dir: on n’hi ha dos o tres reunits per fer Humanitat, Jesús (l’Home) està enmig d’ells.
Tota la resta fa nosa per a ser Església.

 

Diumenge 33è. de durant l'any A.

EVANGELI. (Mateu 25:14-30).

(En blau allò que correspon a la versió llarga).

 

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:

«Un home que se n’anava fora del país,

cridà els seus administradors i els confià els seus béns.

A un li donà cinc milions, a l’altre dos i a l’altre un,

segons la capacitat de cadascú, i se n’anà.

 

El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi,

i en guanyà cinc més.

També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més.

Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.

 

Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes.

Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions,

portà també els cinc que havia guanyat i digué:

Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyat cinc més.

L’amo li va dir: Molt bé.

Ets un administrador bo i de tota confiança.

El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment.

Ara t’encomanaré molt més.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

 

Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué:

Senyor, m’havíeu confiat dos milions i n’he guanyat dos més.

L’amo li va dir: Molt bé.

Ets un administrador bo i de tota confiança.

El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment.

Ara t’encomanaré molt més.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

 

Es presentà també el que n’havia rebut un, i digué:

Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat.

Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners.

Aquí teniu allò que és vostre.

L’amo li contestà: Ets un administrador dolent i gandul. ¿Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat?

Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos.

Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu,

perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar,

però als qui no en tenen, els prendré fins allò que els queda.

I aquest administrador inútil, traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.»

 

 

“Entra a celebrar‒ho amb el teu Senyor”.

Literalment: “Entra al goig del teu Senyor”.

 

1. Preparant un tema per una classe de Religió de 1er. de batxillerat, vaig pensar que anirien bé unes diapositives del guernica de P. Picasso. No és que a mi m’agradés especialment aquesta pintura, però creia que ens podria servir. Preparant-ho, una bona companya em va deixar un petit llibret que explicava i comentava precisament aquest famós Quadre. Llegint‒ho, m’anava entusiasmant més i mes, admirant i gaudint d’aquella obra que ara em sembla autènticament meravellosa.
 
Una cosa semblant m’ha passat amb la passió segons st. mateu de J.S. Bach, després que un bon amic vingués a la parròquia a fer‒nos assaborir allò que ara valoro com una autèntica obra mestra de la música.
No tothom gaudeix igualment de l’Art; depèn de la sensibilitat i de la preparació de cadascú.
Penso que normalment no estem massa preparats per gaudir de la VIDA. Depèn del grau de sensibilitat que hem anat adquirint.

 

2. L’evangeli d’avui conté una frase genial: “Entra al goig del teu Senyor”. (Llàstima que la traducció del Missal la privi de la seva profunditat dient: “entra a celebrar-ho”).
Aquestes paraules són dites a dos “administradors” que havien administrat bé els talents rebuts. No es tracta d’un simple premi pel seu bon servei; allò que se’ls concedeix és gaudir del mateix goig del seu Senyor. Els dos administradors, gestionant els talents rebuts, han adquirit la capacitat de gaudir d’allò mateix que és la felicitat del seu Senyor (Déu), i són invitats a entrar‒hi.

 

3. El contrast ve indicat pel mal administrador que ha “amagat” el talent rebut. Amagant el talent que li havia ofert el seu Senyor, no s’ha “sensibilitzat” per a les coses del Senyor, i no pot “entrar” en el seu goig.
Notem que si hi entrés, seria com portar a un concert algú a qui no agrada la Música, o convidar a un museu algú que no li agrada l’Art.
Per a l’administrador infidel, invitar‒lo a entrar en el goig del seu Senyor, hauria estat com invitar‒lo a un infern. Per això el seu lloc és “a fora”.
 
Però, “a fora” no hi ha res de res. És el que es pregunta, amb llenguatge precís, el poeta David Jou: “Què em queda de real, realitat no contemplada?” (Cant Espiritual).
Fora de l’àmbit “creat per la mirada de Déu”, no hi ha res de res.
És la mirada amorosa del Creador que ens fa existir com a creatures estimades; com en un teatre, allò que fa “reals” als actors és que hi hagi algú que se’ls mira i admira.

 

4. La VIDA és el talent més gran i més “prenyat de felicitat” que hem rebut; però només podem gaudir‒ne en la mesura que hem desenvolupat la nostra “sensibilitat vital”.
“Viure” ens ofereix aquesta oportunitat. Aprofitar‒la o no, és decisió de cadascú.

  

Diumenge 32è. de durant l'any A.

 

EVANGELI. (Mateu 25:1-13).

En aquell temps,

Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:

“Passarà amb el Regne del cel com en deu noies,

que sortiren amb torxes a rebre l’espòs.

N’hi havia cinc de prudents,

i les altres cinc eren desassenyades.

Les desassenyades no s’emportaren oli per les torxes,

però cadascuna de les prudents

se’n proveí d’una ampolla.

Com que el nuvi trigava, els vingué son,

i totes s’adormiren.

Ja era mitjanit quan se sentí cridar:

L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l.

Aquelles noies es despertaren

i començaren a preparar les seves torxes.

Les que no tenien oli digueren a les altres:

Doneu-nos oli del vostre,

que les nostres torxes no s’encenen.

Però les prudents els respongueren:

Potser no n’hi hauria prou per a totes;

val més que aneu a comprar-ne.

 

Mentre hi eren, arribà el nuvi,

i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa.

I la porta quedà tancada.

Finalment arribaren també les altres,

i deien des de fora:

Senyor, Senyor, obriu-nos.

Però ell els respongué:

Us dic amb tota veritat que no us conec.

Vetlleu, doncs,

perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.

 

“Cinc de prudents... i cinc de sense seny”. 

La mare de l’Àlvaro ha anat a la parròquia per apuntar el seu fill a la 1ª Comunió. Es coneixen amb la catequista, i han xerrat una bona estona. Ella, la mare, ja havia fet la seva 1ª Comunió a aquella parròquia, i ara lamenta que no hi hagi aquells grups de quan ella era nena.

−Ens ho passàvem molt bé! Per què no ho feu, ara? −va dir amb un to una mica acusador.

−Els temps han canviat −va respondre la catequista−. De totes maneres, si l’Àlvaro vol venir, en podríem fer un. Què et sembla els dissabtes, a les 4?

−Els dissabtes... Saps què passa? Que juga a futbol i, sobretot quan juguen fora, no podria venir.

−I els diumenges, a les 3:30?

−Ui, no! Els diumenges anem a veure els avis; que se’ls estima molt.

−Què et sembla els dijous, a les 12:15 sortint d’escola?

−Vols dir? Però si a les 3 ja han de tornar‒hi a ser!... Aniria molt estressat...

−Doncs a les 5, quan han acabat...

−El que passa és que dos dies va a anglès, i dos més, a reforç de mates... Saps: li costen una mica els estudis...

Entenent el que passava, la catequista li va dir:

−Doncs, mira: aquí tens aquest imprès. “És per a vosaltres, els pares”. És per ajudar‒vos a decidir. És una Historieta de l’Evangeli que parla de 10 noies que, en un casament, esperaven que arribés el nuvi... També hi ha un petit qüestionari. Us en parleu vosaltres, els pares, i després ens tornem a veure per trobar una solució.

−Ah, molt bé –va respondre la mare. Es van fer un petó, i va marxar.

Al cap d’una setmana la mare de l’Àlvaro va telefonar la catequista dient‒li que la “fitxa” que li havia donat era força estranya; fins i tot el seu fill s’havia escandalitzat d’aquelles noies que no volien compartir el seu oli amb les altres que s’havien adormit...

−Però... si us vaig dir que era per a vosaltres, els pares! No era per a l’Àlvaro. Era per ajudar‒vos a vosaltres a parlar‒ne i decidir! Repeteixo: aquesta Historieta és perquè la llegiu vosaltres, els pares; i després us respongueu el Qüestionari que hi ha.

....................

La mare no va tornar amb la catequista, ni l’Àlvaro va anar a la catequesi, ni va fer la comunió (almenys a la seva parròquia)...

....................

Estant ja a la Universitat, el destí va voler que l’Àlvaro fes amistat amb una noia que el va convidar a unes Trobades de joves. És un grup de “reflexió i sentit de la vida”, va dir‑li, i és molt interessant.

−No serà una secta! −va replicar, mig en broma, ell.

−Si vens, tu mateix ho podràs jutjar. A mi no m’ho sembla, va respondre, ella.

És en aquest grup que l’Àlvaro va conèixer la Núria. Després es van casar, i ara ja tenen un noi de 8 anys.

...................

Aquesta historieta la va explicar el mateix Àlvaro en una Trobada de pares de 1ª Comunió. I va afegir: el nostre fill se’ns està fent gran per moments, i la Núria i jo no volem que ens trobi amb les torxes sense oli, com va passar als meus pares amb mi. Per això estem aquí.

  

Diumenge 31è. de durant l'any A.

EVANGELI (Mateu 23,1-12)

En aquell temps,

Jesús digué a la gent i als deixebles:

«Els mestres de la Llei i els fariseus

us parlen des de la càtedra de Moisès:

compliu i observeu tot el que us manen,

però no feu com ells, perquè diuen i no fan.

Preparen farcells pesadíssims

i els carreguen a les espatlles dels altres,

però ells no volen ni moure’ls amb el dit.

En tot obren per fer-se veure de la gent.

Per això es fan ben grosses les filactèries,

i les borles, ben llargues;

els agrada d’ocupar els primers llocs a taula

i els primers seients a les sinagogues,

i que la gent els saludi a les places

i els doni el nom de rabí, o sigui ‘mestre’.

Però vosaltres no us heu de fer dir mestres,

perquè, de mestre, només en teniu un,

i tots vosaltres sou germans;

ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra,

perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel;

ni us heu de fer dir guies,

perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist.

El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre.

Tothom qui s’enaltirà serà humiliat,

però tothom qui s’humiliarà serà enaltit.»

 

 

Però vosaltres no us heu de fer dir “mestres”...

Demo‒cràcia.

1. La paraula democràcia, com és evident, ve de la unió de dues paraules gregues: “Demos” (Poble) i “Kratos” (Poder, força, govern).

Com a sistema polític, molts consideren que la Democràcia és una cosa bona. Per contra, també és molt famosa aquella sorprenent afirmació de Winston Churchill que l’any 1947 afirmava amb contundència: “La democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que s’han provat fins el moment”. Aquesta frase sol ser repetida canviant‒la una mica: “La democràcia és la forma de govern menys dolenta”. 

2. Els “problemes” de la democràcia venen de cada una de les dues paraules que la formen. 

A) demos (poble):

Quin poble? La Humanitat no està organitzada per Pobles sinó per Estats. I no cal ser un gran coneixedor de la Història per saber que els Estats no són pas fruit d’un pacte lliure sinó que, directament o indirecta, són fruit de guerres. En pocs casos coincideixen Poble i Estat; en la gran majoria dels casos, els Estats inclouen, de grat o per força, diferents Pobles, sovint fragmentats.

Donat que la paraula “Poble” té bona acollida, els Estats se l’han feta seva per legitimar‑se a si mateixos, i sovint la volen en exclusiva. Quan parlen de “democràcia” o de que “el Poble mana”, sobreentenen que “Poble” ho són només ells. Així, una gran quantitat de Pobles que no són Estat queden subordinats a “majories alienes” formades pels Estats. Això provoca que es donin situacions oficialment “democràtiques”, però realment “antidemocràtiques” i pervertides. És per això que la Democràcia, aplicada als Estats, sol ser una contradicció en si mateixa.

 

B) kratos (poder):

La segona paraula de demo‒cràcia és conflictiva en si mateixa. És suficient un mínim de sensibilitat per adonar‒se que les relacions de Poder sempre deshumanitzen. El Poder deshumanitza a qui l’imposa i a qui li és imposat. 

3. La frase de W. Churchil hauria de ser presa més seriosament. La democràcia, com a sistema polític, no és bona. Ben cert: cal buscar‒la i protegir‒la, perquè és la forma de govern menys dolenta; però amb això no n’hi ha prou: si no és bona, és necessari anar‒la corregint constantment, almenys mentre no se’n trobi una de millor. 

4. Dissortadament, sembla que avui entre nosaltres, i en comparació amb mig segle enrere, creix i es posa de moda una duresa de cor que genera comportaments profundament antidemocràtics (contraris al Poble real), fets en nom de la Democràcia.
Convé protegir‒se d’aquests fluxos antidemocràtics, vehiculats pels uns mitjans de comunicació hàbilment manipulats.

 
Una vegada un company, al mig del carrer, va deixar uns prismàtics a un nen d’uns cinc anys. El nen va mirar... i arrencà a córrer cap a la vorera: és que va veure una moto se li tirava a sobre, tot i que la moto estava a més de 50 metres... Els mitjans de comunicació són com aquells prismàtics, “màquines de multiplicar” que fan grans (i insolubles) problemes normals de la convivència quotidiana.
La diferència entre nosaltres i el nen dels prismàtics és que ell de seguida va recuperar la visió real; en canvi nosaltres, tenim la “ment segrestada” per tanta “informació deformada”.
 
Per corregir la democràcia, o per avançar cap una democràcia menys dolenta, cal començar per dues coses: recuperar la capacitat de veure‒hi clar i superar la duresa de cor que ha anat generant en nosaltres una presentació esbiaixada de la realitat.

 

Diumenge 30 de durant l'any A.

 

 

EVANGELI. (Mateu 22:34-40)

.

En aquell temps,

quan els fariseus s’assabentaren

que Jesús havia fet callar els saduceus,

es tornaren a reunir,

i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo,

li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?»

Jesús li contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb tot el pensament.

Aquest és el manament més gran i el primer de tots.

El segon és molt semblant:

Estima els altres com a tu mateix.

Tots els manaments escrits

en els llibres de la Llei i dels Profetes

vénen d’aquests dos.»

 

El “pròxim”.

 

Jesús va ser condemnat per autoritats religioses.
‒Quin va ser el seu crim?
‒Haver posat en íntima relació l’amor a Déu i l’amor als altres.

Per això, quan els “defensors dels Drets de Déu” van dir-li que recités el primer dels Manaments, ell va respondre amb el primer i el segon.
Això, però, a judici dels “defensors de Déu”, era una “blasfèmia”.

= = = = = = = =

Historieta.

Amb ocasió d’un enterrament, van coincidir dos vells amics. Després de la cerimònia religiosa van tenir una breu conversa, més o menys com aquesta.

Amic A.
La gent necessita religió. Quan mor algú, vol veure‒hi un sacerdot i amb molts ritus, com més misteriosos millor.
I és que hi ha moments en què necessitem el “misteri”...
Jo en dic moments límit.

Amic B.
Doncs, sí. I em sembla ben trobada aquesta expressió: “Moments límit”. M’agrada.

Amic A.
Els capellans fan un bon servei... Ajuden a “superar” aquests moments límit. Perquè són moments en què et trobes com entre espasa i paret. Però has de continuar endavant, i necessites una “sortida”...
És la “utilitat” dels ritus.
Els límits no es poden treure, però les cerimònies, les oracions, el llenguatge, els signes, els gestos, les paraules sobre el més enllà... ajuden a crear com una nebulosa que t’envolta esmorteint el “xoc punxant” dels límits.

Amic B.
Potser sí...
També penso que aquesta experiència dels límits deu ser molt diferent per a cadascú, depenent de la seva maduresa, de la seva fe, dels acompanyants,... I també de les cerimònies, és clar.

Amic A.
Sí. Tots som diferents...
Però els límits són “límits” per a tothom.
Cadascú els “esquiva” com pot, però, un moment o altre, sempre t’arriben: la mort d’un company... un diagnòstic dolent, un accident que et deixa invàlid... O simplement cabòries que se’t fiquen al cap...

Amic B.
Ben cert: els límits hi són. Estan aquí. Són reals.
Però a mi em sembla que no estan pas fora de nosaltres mateixos.
Venen creats per les nostres pròpies limitacions: la nostra ignorància, els nostres complexos, una solitud no assumida, els prejudicis...
Són reals, però dintre nosaltres mateixos.
Per això quan creixem, madurem, experimentem, compartim,... aquests límits es van, com si diguéssim, allunyant i, fins i tot, es van difuminant.

Amic A.
La religió, amb la nebulosa que crea, genera la il·lusió de veure alguna cosa del “més enllà” dels límits. Parla del cel... de Déu, del Pare, del repòs etern...
Però és una il·lusió. Una il·lusió “útil” en aquells moments, però “il·lusió”. Més enllà dels límits no hi ha res.
La religió és com una aspirina: et treu, més o menys, la sensació de dolor, però no et cura.

Amic B.
No sé... Jo diria que l’aspirina no cura però ajuda l’organisme a curar-se a si mateix...
Jo també penso que més enllà dels “límits” no hi ha res.
No estem entre dos mons: el “món d’aquí” i el “món d’allà”, o del “més enllà”.
Hi ha un sol món: aquest. Aquest, que podem anar descobrint, i que a mesura que l’anem “descobrint” també es va eixamplant, i els límits es van  allunyant...

Una vegada un peix petit va preguntar a un de gran i vell:
‒ On és l’Oceà?
‒ L’Oceà és aquí on estem, li va respondre.
Però el petit peixet, decebut, va replicar:
‒ Tu ets un “vell” que no sap res!... Això només és aigua.
El savi amablement va replicar:
‒ Tens raó. Ara els teus ulls només hi veuen aigua. Quan et facis gran hi veuràs més coses. Et falta créixer. 

Amic A.
Què vols que digui...
Això del peix sembla ben trobat, però la meva experiència és ben diferent. Abans no tenia massa dubtes. Allò que et deien semblava força clar i segur...
Els “límits” han vingut després, i, almenys per a mi, creixen i creixen...

Amic B.
Sí, sí. A mi també em passa. De petits creiem fàcilment allò que ens diuen. Però anem creixent... I les respostes.. moltes,... i variades,... i contradictòries...
... Personalment, he anat descobrint que el camí de la vida es fa per etapes, però sempre “acompanyats”.
Comencem petits, però convivint. Els grans sovint ens donen respostes ja abans que ens fem preguntes... I després venen les nostres preguntes, les de debò.
Però continuem convivint. I la convivència se’ns fa problemàtica...
I va fent problemàtiques també les “nostres” respostes...

Amic A.
És que no hi ha “respostes”. Encara que tothom digués i repetís el mateix, no per això serien “verdaderes” les respostes...

Amic B.
Entesos.
Però la gent està allà. I aquesta presència ens va portant cap una nova “dimensió”, que ens empeny a canviar les “preguntes”.
Quan et trobes davant per davant d’algú, la “pregunta” ja no és quin sentit té la vida, sinó com acompanyo “aquesta” presència.
Davant d’algú que pateix, la “pregunta” ja no pot ser sobre el perquè del sofriment sinó què faig per alleujar-lo.
Davant d’algú que gaudeix, no puc “preguntar-me” què vol dir viure, sinó com connecto ara amb la seva joia fent-la també meva.
És la presència concreta dels altres allò que ens “empeny” a passar de les preguntes teòriques (i inútils) a les respostes directes, del tu a tu.
Els altres hi són des del principi. Hi són sempre. Però només els veiem realment quan acollim la seva presència. Davant els altres, l’horitzó sempre queda obert...

Amic A.
Algú va dir que “els altres” són l’infern...

Amic B.
Sí. Pot molt ben ser.
Perquè depèn de cadascú que “els altres”, davant teu, et  siguin “cel” o “infern” o “purgatori”...
Ho decideix cadascú, i a cada moment...

Amic A.
“Els altres” són molta gent... Són molt indeterminats...

Amic B.
Potser per això l’Evangeli parla de “el pròxim”... 

Diumenge 29è. de durant l'any A.

 

EVANGELI. (Mateu 22:15-21).

 

En aquell temps,

els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús

en alguna paraula comprometedora,

i li enviaren alguns dels seus

i dels partidaris d’Herodes a dir-li:

«Mestre, sabem que dieu sempre la veritat,

i que ensenyeu de debò els camins de Déu,

sense miraments per ningú, sigui qui sigui,

ja que no obreu per complaure els homes.

Digueu-nos, doncs, ¿què penseu d’això?:

¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?».

Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia,

els respongué:

«Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m?

Ensenyeu-me la moneda del tribut».

Ells li ensenyaren una moneda romana,

i Jesús els preguntà:

«De qui és aquesta figura

i el nom que hi ha escrit?».

Li diuen:«Del Cèsar».

Jesús els respon:

«Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar,

i a Déu, allò que és de Déu».

 

 

“...planejaren la manera de sorprendre Jesús

en alguna PARAULA comprometedora.” 

 

Les PARAULES. 

1. L’Evangeli de Joan comença: “Al Principi existia la paraula...”. Aquesta expressió fa referència als inicis de l’Obra de Déu: “Al Principi ... la terra era caòtica i desolada... i l’esperit (alè, paraula) de Déu planava sobre les aigües. Déu digué:...” (Gènesi 1,1).

La paraula posa ordre en el Caos i “neix” l’Univers (Uni‒vers). L’Univers, en la visió bíblica, neix per la força de la paraula. Però aquesta força també pot destruir‒lo.

 

2. Hem creat uns mitjans potentíssims per dir o imposar paraules. Els qui disposen d’aquests mitjans poden canviar el món. Poden construir‒lo o destruir‒lo. Qui domina les paraules domina les nostres vides. Amb una sola paraula es pot salvar o enfonsar un home, o un poble, perquè les paraules són el “material” amb què construïm els nostres pensaments. 

 

3. En els anomenats països democràtics hi ha llibertat d’expressió. Això vol dir que tothom té la possibilitat de dir les seves paraules. Però, en el guirigall de la vida real, això serveix de ben poca cosa, ja que ningú no pot escoltar altres paraules que aquelles que vomiten els altaveus més potents. Recordo que, de jove, per la Festa major havia anat a les Fires. Els potents altaveus d’algunes atraccions feien impossible parlar amb ningú. Igualment passa en el nostre món: no serveix de res el dret d’expressió si no disposes d’un potent altaveu, o que algú vulgui escoltar directament la teva paraula. Però per escoltar una paraula escollida, cal primer alliberar‒se dels altaveus que eixorden.

 

4. Cada dia rebem un diluvi de paraules que fan impossible pensar per nosaltres mateixos. Això anul·la la Llibertat, encara que ens parlin de llibertats. Les paraules ens arriben de fora i entren pels nostres sentits; van al cervell i arriben al cor. Aquí devoren la nostra ment i la nostra llibertat, i es disfressen amb la seva pell. Quan surten a l’exterior, les exhibim pensant que són nostres, contents i enganyats; i inconscientment esclaus. Ens pensem que disposem de paraules per entendre’ns i per entendre la realitat, però només tenim paraules injectades al nostre cervell des de fora.

 

5. Si algú, clarivident, examinés alguna de les “nostres” paraules, potser també podria preguntar, com en l’evangeli d’avui:  De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit? Potser aleshores ens adonaríem amb sorpresa que les “nostres” paraules porten la imatge i la inscripció del locutor més poderós. Ens les ha infiltrat com un servei d’informació, però són la “pantalla virtual” que substitueix la visió objectiva de la realitat.

 

6. És urgent salvar‒nos els mots, com diria Salvador Espriu. Per aconseguir‒ho, ens cal recuperar el silenci interior (i exterior). El silenci interior és el jardí on es cultiven i floreixen aquelles paraules que ens poden alliberar.
Però, no ens enganyem: el preu de la Llibertat pot ser molt alt. Per a Jesús de Natzaret, el preu va ser la seva pròpia vida, perquè els enemics de la Llibertat sempre trobaran alguna paraula comprometedora per poder‒nos condemnar.

 

Diumenge 28è. de durant l'any A.

 

EVANGELI. (Mateu 22:1-14).

(En blau allò que correspon a la versió llarga).

 

En aquell temps,

Jesús proposà aquesta altra paràbola

als grans sacerdots i als notables del poble.

“Passa amb el Regne del cel

com amb un rei que celebrava el casament del seu fill,

envià els seus homes a avisar els convidats,

però no hi volien anar.

Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats:

Ja tinc preparat el banquet,

he fet matar els vedells i l’aviram.

Tot és apunt: veniu a la festa.

Però ells no en feren cas:

l’un se n’anà al seu camp,

l’altre als seus negocis,

i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren.

El rei, en veure això, s’indignà,

i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins

i incendiar-los la ciutat.

Mentrestant, digué als seus homes:

El banquet de casament és a punt,

però els convidats no se’l mereixien.

Per tant, aneu a les sortides dels camins

i convideu a la festa tothom que trobeu.

Ells hi anaren,

i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents.

I la sala del banquet s’omplí de convidats.

 

Quan el rei entrà a veure els convidats,

s’adonà que un home dels que eren allí

no duia el vestit de festa, i li digué:

Company,

¿com és que has entrat sense vestit de festa?

Ell va callar.

Llavors el rei digué als qui servien:

Lligueu-lo de mans i peus i traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Els cridats són molts,

però no tants els elegits”.

 

 

“...com és que has entrat sense vestit de festa?”.

 

L’Estat del benestar. 

1. La sala de festes i el banquet per a tothom, de l’evangeli d’avui, ens poden suggerir allò que, en el llenguatge actual, en diem l’Estat del Benestar. Tothom hi és convidat. I també: tothom hi té dret. 

2. Però la paràbola té dues parts, totes dues sorprenents. Els primers invitats no hi volen anar perquè... tenien altres ocupacions. Els segons invitats −“convideu tothom... bons i dolents”−, omplen la sala, però s’ha de portar “vestit de festa”, i algú no el porta.

 

3. Aplicant això a l’Estat del Benestar, podríem també dir: és per a tothom, però cal portar vestit de festa.

És realment digne d’admiració que hàgim estat capaços de crear una societat en què l’ensenyament sigui gratuït, i ho sigui també l’atenció mèdica i els hospitals públics; que, si perdem la feina, puguem cobrar l’atur; que puguem viure dignament treballant 40 hores de les 168 que té la setmana, i amb un mes de vacances.
I sobretot és admirable tenir una pensió de jubilació que permeti una vellesa despreocupada.
I obrir l’aixeta, i que surti aigua, o que premem un botó i s’encenguin els llums...
L’Estat del benestar és senzillament una meravellosa meravella.

 

4. Però cal el vestit de festa. El “vestit de festa” vol dir “pensar en els altres”, i pensar‒hi amb generositat.
L’Estat del Benestar només és possible si neix d’una majoria generosa. Generositat no només a l’hora de pagar el cost del benestar sinó també a l’hora de beneficiar‒se’n, evitant els abusos. És cert que, un cop instaurat, l’Estat del benestar esdevé un dret per a tothom, però continua essent fruit d’una generositat consensuada. Si es perd la generositat, el dret és inútil i s’esgota el benestar.

I aquest és el seu punt més delicat, que pot convertir‒se en un problema insoluble. Un problema que el va corcant per dintre, com els tèrmits amb les bigues de fusta, fins a provocar el seu col·lapse. 

5. L’Estat del benestar és per a tothom, però no arriba igualment a tothom. D’una manera o altra, va apareixent una línia de separació entre els qui en gaudeixen més i els qui no en gaudeixen tant. A causa d’aquesta línia, cada vegada més persones pensen que a ells no els arriba suficient benestar.

Tots tenim dret a la sanitat pública, però si vaig a Urgències a les dues de la matinada, i em trobo que no obren fins a les vuit, sento el meu dret no respectat.
Hi ha un servei d’escombraries, però si el camió fa fressa davant de casa a les quatre de la matinada, no respecta el meu dret al descans.
Hi ha escola gratuïta, però si no puc portar el fill a l’escola concreta que jo vull, sento conculcat el meu dret.
Existeix el dret de vaga, però si em toca de fer serveis mínims, no és respectat el meu dret...

 

6. Són tants els drets que ens corresponen en un Estat del benestar, que molts, per un motiu o altre, es situen a l’altre costat de la línia divisòria considerant que, en comparació amb als altres, no reben prou “dosi” de benestar. I això es converteix fàcilment en una “bona excusa” per descuidar la generositat... fins que l’Estat del benestar es col·lapsa.

 

7. Donada la manera de ser dels Humans, l’Estat del benestar també genera malestar. Com diu un company meu que ha marxat a un altre país: “No m’agraden els Estats del benestar, perquè és on hi ha més gent que es queixa”.
Tindrà raó?